For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

El talent d’una veu nua: Sílvia Pérez Cruz

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Avui al FET A TARRAGONA publiquem un article de la periodista Anna Plaza sobre el concert que la cantant Sílvia Pérez Cruz va oferir dissabte a la nit al Palau de Congressos de Tarragona. Una de les millors veus del pais que va rebre la calidesa del públic tarragoní. Aquesta és la crònica:

Sílvia Pérez Cruz en una actuació anterior a la que va protagonitzar aquest dissate a Tarragona

Sílvia Pérez Cruz en una actuació anterior a la que va protagonitzar aquest dissate a Tarragona

Fa vuit anys que la vaig sentir per primer cop. Va ser a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca. El seu nom encara era desconegut. Era una més de Las Migas, un jove grup de flamenc sorgit de l’Escola Superior de Música de Catalunya.

Ja llavors em va sorprendre la intensitat de la seva veu i de la seva proposta. Tots els que la vam sentir vam quedar embadalits amb la seva força subtil, sensual, que va més enllà d’una tècnica depurada i que és capaç de fer ressonar totes les fibres del cos.  Del seu i dels que l’escolten.

Ara ja fa uns anys que vola sola. I el seu nom és un reclam, que per si sol aquest dissabte va omplir l’Auditori August del Palau de Congressos. Una gesta només a l’abast d’alguns escollits.

Sílvia Pérez Cruz trenca motlles. Per a ella la música no té fronteres. El flamenc, el fado, els clàssics llationamericans, les havaneres… s’entrellacen en una barreja difícil de catalogar. L’únic que hi importen són els sentiments, que ella explora sense cap mena de mania i amb una intensitat inesperada per una persona de la seva aparent fragilitat.

silvia-perez-cruz disc

Quan parla, la seva veu sembla la d’una nena petita, que bromeja amb el públic entre tímida i trapella. Quan canta, cau la màscara i Sílvia Pérez Cruz traspassa a una altra dimensió: la dels sentiments en estat pur. Juga amb les mil possibilitats de les cordes vocals com un gat ho faria amb un cabdell de llana. Però per a ella la tècnica és només una eina per fer aflorar tota mena de sensacions. Des del dolor més profund, a la tendresa més absoluta.

El concert de dissabte

Dissabte un miler de persones ens vam deixar endur pel devessall de sensacions i sentiments de la seva música. Van ser dues hores de concert que van passar com si fossin cinc minuts. Com si durant aquest temps ens haguessin transportat a una altra galàxia, on la noció del temps és una altra.

I això que la seva proposta no és fàcil. Les seves no són cançons curtes, amb una melodia contagiosa, senzilla de seguir. Ella i els seus músics són uns exploradors nats, amants d’una improvització més pròpia del jazz, que de la cançó d’arrel mediterrània. I el seu gran mèrit és arrossegar el públic pels camins inesperats, agafant-lo de la mà i guiant-lo perquè no es perdi.

Apropant distàncies

L’Auditori August és gran. Potser fins i tot massa gran. I sí bé és espectacular, generalment resulta massa fred. L’escenari es veu llunyà i enorme, fins i tot des de les primeres files. Però dissabte Sílvia Pérez Cruz va aconseguir trencar les distàncies. El temps s’escurçava i l’espai s’empetitia. Què faria aquesta noia en un espai petit com la Sala Trono? Potser no es podria resistir tanta intensitat.

Iglesias, Corrandes d’exili, Blancaneus, Cucurrucucú, Veinte años, Vestida de nit… Cançons pròpies i alienes, totes passades pel seu sedàs.

Del concert en vam sortir mig surant, amb els peus que no ens tocaven al terra, com el vestit vaporós que lluïa Ella.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *