Carregant ...

Un adjectiu per a “El nom”: genial

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Avui al FET A TARRAGONA publiquem la crònica i la crítica d’Enric Garcia Jardí sobre l’obra de teatre El Nom dirigida per Joel Joan  i que s’ha representat aquest cap de setmana al Tarragona:

Imatge de la platea del Teatre Tarragona, pocs minuts abans de l'inici de la representació (foto: E. G. J.)

Imatge de la platea del Teatre Tarragona, pocs minuts abans de l’inici de la representació (foto: E. G. J.)

Un sopar convencional. Això és el que sembla El Nom quan Joel Joan ens presenta l’obra, a través d’una veu en off. A damunt de l’escenari, trobem en Pere i la Isabel, una parella amb les típiques contradiccions d’aquells que porten molts anys aguantant-se les manies. A poc a poc, van apareixent la resta de personatges: en Claudi, l’amic refinat, educat i políticament correcte; i en Vicenç, el fatxenda, el pijo imbècil que desprèn grans dosis d’infantilisme (com molts hauran intuït l’interpreta Joel Joan). Pel que fa a l’Anna, la dona d’en Vicenç, arriba tard, fet que sembla que és habitual, així que la resta decideix no esperar-la.

Mentre la Isabel enllesteix el sopar, en Vicenç desperta les expectatives de tothom mostrant una ecografia del seu futur fill diuen que serà noi i preguntant als comensals si són capaços d’encertar el nom que li posaran. Després de molts intents frustrats en Vicenç els hi ho confessa. Es dirà “Àdolf”. Sí, “Àdolf”, paraula plana i amb accent a la primera vocal. Això desperta la sorpresa de tots, i l’especial indignació d’en Pere, que li assegura que no li pot posar el nom de Hitler al seu fill.

Imatge dels cinc actors de l'obra quan es representava al Teatre Goya de Barcelona (foto: Teatre Goya)

Imatge dels cinc actors de l’obra quan es representava al Teatre Goya de Barcelona (foto: Teatre Goya)

A partir d’aleshores sorgeix un debat vibrant, això sí, amb grans dosis d’ironia, sobre l’estigma que pot representar un nom per a la identitat d’una persona. Però la discussió s’encén massa i el ball de retrets, insults i confessions ja no el pot aturar ningú, i tothom hi acaba intervenint. Ni tan sols se’n lliura l’Anna, que en arribar se sent ofesa, i ho acaba  d’adobar tot posant en dubte el bon gust per als noms d’en Pere i la Isabel.

Els somriures del públic van in crescendo a mesura que l’obra avança i la trama es complica. El Nom té la típica estructura d’aquest tipus de comèdies: una vetllada aparentment tranquil·la en què una alta dosi de sinceritat desencadena tot un seguit de conflictes entre la majoria dels personatges, que evolucionen de forma genial, deixant de banda alguns dels seus clixés inicials i traient la bèstia que porten dintre. Fins i tot en Claudi, el diplomàtic, aquell que sempre reprimeix els pensaments més obscens, que en paraules d’en Vicenç, parla menys que la Reina Sofia, acaba esclatant, i fins i tot confessant un secret que acabarà de convertir el sopar en una nit de sentiments primaris.

Gran paper de Joel Joan

Sublim, Joel Joan. Sí, no ens enganyem, el paper d’en Vicenç és un registre que el reconegut actor ja ha desenvolupat en d’altres ocasions, i que sembla que li resulta molt còmode. Però això no li resta mèrit. Ell enceta l’obra amb la veu en off i la tanca amb un monòleg brillant, rodó. Pel que fa a la resta d’actors, destaca especialment la interpretació d’en Claudi, és a dir, de Lluís Villanueva, excepcional. Quant al rol de Joel Joan com a director, hem de reconèixer que ha començat amb bon peu.

Una adaptació de Jordi Galceran

L’obra és una adaptació de Jordi Galceran del text original, “Le Prénom”, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, que va tenir un gran èxit a França i que fins i tot es va convertir en pel·lícula, el passat 2012. En l’obra de Galceran els protagonistes parlen de referents que ens són més propers que no pas els parisencs: Barcelona, el Llobregat, el Maresme, Leo Messi, Salvador Dalí o Pablo Picasso, entre d’altres.

Ple absolut, cares conegudes i paraigües

El Teatre Tarragona es va omplir de gom a gom per acollir l’obra, que ja havia triomfat al Teatre Goya de Barcelona i al Teatre Principal de Terrassa. Ple absolut també de paraigües, que van ser els protagonistes dels minuts anteriors a l’inici de l’espectacle, amb les típiques sacsejades al hall i els conflictes, ja a l’interior del Tarragona, dels qui havien decidit entrar-lo i no sabien com carai deixar-lo.

I a la platea alta, cares conegudes del consistori tarragoní. Hi vam reconèixer l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, així com també la regidora de Cultura Carme Crespo i el d’Hisenda, Pau Pérez. Ells, com la resta de persones que van decidir anar a veure l’obra, van apostar bé, ja que l’obra dirigida per Joel Joan va amenitzar una gran nit al Tarragona. M’atreviria a dir que és la millor comèdia que hi hem vist fins ara. Si El Nom necessita un adjectiu és aquest: genial.

 


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *