Molta gent i poques cares joves per veure “Poder Absoluto” al Teatre Metropol, un thriller que desemmascara la brutícia que envolta les elits polítiques i que, alhora, ens condueix fins als debats més profunds de la filosofia política. Es tracta d’una denúncia excel·lent de la partitocràcia, i de les injustícies que es perpetuen a Occident en nom de la democràcia i la pau, però també d’un text que ens retorna al qüestionament sobre la naturalesa social de l’home, i a la seva relació amb el poder.
“Poder Absoluto”, doncs, sap combinar els postulats de Hobbes, Rosseau, Plaute i Maquiavel, entre d’altres, amb un latent rigor d’actualitat.
Del monòleg al debat, i finalment, al thriller
Arnol Eastman (Emilio Gutiérrez Caba), un home d’uns setanta anys, que ha passat per una gran quantitat de càrrecs d’alta responsabilitat política, vol ser el candidat del Partit Popular a la presidència d’Àustria. És per això que ha convocat a Gerhard Bauer (Eduard Farelo), un jove del seu partit, d’uns quaranta anys, regidor d’obres públiques, a la seva imponent casa. Li han parlat d’ell com un home de confiança. S’obre el teló. Sona Puccini.
Bauer se’ns presenta com l’ingenu, el fervent seguidor del seu líder, d’honradesa immaculada. L’escolta, i per molt que no hi estigui d’acord, calla i assenteix. Si en algun moment intenta rebatre quelcom, Eastman imposa la seva autoritat, i Bauer rectifica, servil. Els primers compassos de l’obra es podrien resumir amb la cançó “Sí, senyor”, d’Ovidi Montllor. Bauer se sotmet. És el pilota, l’ortodox dogmàtic de la disciplina de partit.
Per altra banda, Eastman controla la situació, que és pràcticament un monòleg en què el veterà va relatant totes les contradiccions de les suposades democràcies occidentals i de l’economia de mercat, amb una frivolitat i un cinisme d’un perfecte avariciós que té el cul pelat de passejar per les parts més ombrívoles del sistema. Eastmant dóna veu a la denúcia social de Roger Peña.
A poc a poc, però, el debat es va encenent i els personatges abandonen els seus rols inicials. Eastman, que controla els tempos i vol posar a prova a Bauer, treu uns quants draps bruts del jove incorruptible, que l’irriten, i que comencen a despertar la fera. El just i necessari conyac i, sobretot, una confessió d’Eastman sobre el seu reprobable passat durant l’extermini nazi ens acaben conduint al thriller polític. És aleshores quan comença una autèntica partida d’escacs, un joc d’interessos en què els dos personatges hauran de demostrar astúcia i molta mala llet. El futur polític d’ambdós estarà en joc, i també la seva reputació mediàtica i social. Tot s’hi val.
Una bona dosi d’ironia i un excés d’ingenuïtat
L’obra combina filosofia política i crítica social amb la justa dosi d’ironia. Malgrat la dificultat que tota la trama avenci a través d’una mera conversa entre dos personatges, la història no perd interés, perquè allò que s’explica té ganxo. I també perquè els personatges són rodons, evolucionen i generen aquell marc de clarobscurs que resulta tan atractiu. Al principi del text, potser la ingenuïtat de Bauer és massa exagerada, caricaturitzada, i pot despistar l’espectador. Potser és producte de la meva ignorància, però a mi el retrat inicial del jove em sembla massa polaritzat. Això sí, en línies generals, gran obra.
Conversa amb els actors i el director
En finalitzar l’espectacle, força aplaudit, són moltes les persones que s’aproximen a les primeres files. La gent es resitua, i la platea del Metropol continua mig plena per interactuar amb els actors Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba i amb l’autor i director Roger Peña. L’acte l’organitza la Delegació de Tarragona del Col·legi de Psicòlegs, i el seu president, Jaume Descarrega, inicia el diàleg amb reflexions i preguntes sobre la condició humana. La conversa és fluida, i els protagonistes es mostren còmodes i, sobretot, propers. Un espectador li recomana a Peña que facin un “bolo” al Congrés i al Senat. Tots tres somriuen, i el director respon: “Seria maco, però no ompliríem”.
Peña també ens explica en què es va inspirar per escriure aquesta ficció, que com ell mateix diu, “podria ser perfectament una història real”. El director i dramaturg es basà, tot just farà sis anys, en dos esdeveniments concrets: l’ascens l’any 1996 de l’extrema dreta a Àustria i el final del govern Aznar. Pel que fa al personatge del vell Eastman, està inspirat en el polític i diplomàtic austríac Kurt Waldheim, que entre d’altres fou secretari general de les Nacions Unides entre el 1972 i 1981 i president del seu país entre 1986 i 1992.
Dos monstres de l’escena
Per què vas triar treballar amb aquests dos actors? La pregunta és bona, i compromesa. Els actors somriuen. El director assegura que buscava en Gutiérrez Caba “un personatge entranyable, però que quan s’imposi faci por”, i en Farelo un jove “afable, atractiu”, però que també pugui transmetre “sensació de duresa i terror”. En definitiva, ens ho resumeix dient que “volia dos monstres escènics”, capaços de construir “aquestes pulsions tan contradictòries”.
En ple diàleg entre públic i protagonistes, s’escolta soroll darrere de l’escenari. Estan desmuntant. Avui han fet doble funció a Tarragona, però és que demà fan el mateix a uns 600 quilòmetres d’aquí, al Teatro de Bellas Artes de Madrid. En assabentar-se’n, el públic aplaudeix. S’ho mereixen.
Sobre el Teatre Metropol, Gutiérrez Caba agraeix que disposi d’una “separació raonable” amb el públic, ja que assegura que això permet “controlar millor la situació”. Avui s’han sentit “poderosos escènicament”, ens diu, tot i que Farelo puntualitza que es tracta d’un poder de “chichinabo”.
Ens falta temps per continuar parlant. Però actors i director han de sopar, i molta gent del públic, com servidor, també. Són les dotze i l’estòmac protesta de mala manera, però ha valgut la pena.
Lord Acton: “El poder tiende a corromper y el poder absoluto corrompe absolutamente”.