Retrona un “I will survive” rovellat de la veu de Josep Maria Andreu en una sala de l’Hotel Guadalete, quarter general de tota l’expedició que ha viatjat a Xerès.
Una filera de futbolistes, aficionats i periodistes de paisà comencem a buscar tots els locals nocturns i Tarragona entona aquell “illa-illa-illa Pinilla maravilla” convertit en himne de tota una temporada.
Es difuminen ja les imatges de Chapín amb les de les celebracions posteriors, però encara puc veure Andreu corrent pel tartan amb americana i corbata al vent, Sicart plorant a llàgrima viva, Ekpoki intentant-se expressar en vés a saber què i Manolo Martínez dirigint una espècie de “trainera” a l’estil Kali Garrido. Luis César repetia un i altre cop que era el dia més feliç de la seva vida i Àngel Morales m’amenaçava amb una bona dutxa dins del vestidor.
Records de fa set anys
Tinc la veu de Jordi Blanch gravada dient “ja som a primera, ja som a primera” i reconec que em va fer plorar la rebuda de l’afició i l’abraçada amb el meu germà a l’aeroport del Prat. Una terminal que sempre era buida en els retorns dels molts viatges que havia compartit i que vaig seguir compartint amb l’equip.
Aquest cop era diferent, però: tenia la sensació que aquell moment era alguna cosa més que un dels ascensos que ja havia viscut a can Nàstic i que per fi algú ens havia vingut a buscar a l’aeroport després de tants retorns en solitari.
Després, Tarragona sencera es va llençar (literalment) als carrers i només sortir del Nou Estadi darrere l’autobús dels jugadors vaig entendre què significava aquell ascens.
La plaça Imperial estava completament col·lapsada de gent i durant tot el recorregut milers i milers d’aficionats (uns 40.000) acompanyaven els herois.
No oblidaré el balcó de l’ajuntament amb la plaça de la Font entregada i plena, els càntics clàssics dels adéus a segona i dels recordatoris als equips grans que ja som aquí. Així com alguna pixada fora de test al·ludint la ciutat veïna i el seny emotiu dels tres capitans.
Tot era com una pel·lícula escrita per un molt bon guionista, per l’Andre Téchiné català, que es va oblidar però d’explicar-nos el gir que podria donar tot en poques temporades.
Què se n’ha fet?
Ara que fa set anys d’aquell ascens, fico a sa majestat Google les paraules màgiques i el primer que em surt és un estudi de l’UPF sobre l’impacte econòmic que va tenir el Nàstic a Primera. I em preocupo, no per la tesi final de l’informe, sino pel poc record que d’aquella tarda que tinc tant fresca em sembla que en quedi.
Després de l’ensopegada del primer ‘tornarem’, ara toca reinventar-se cap a vés a saber on i cercar un segon punt de trobada d’afició, equip i ciutat. Toca tornar a donar el valor diferent a la marca Nàstic, aquell valor de veure samarretes granes a les escoles, platges o carrers de Catalunya i del món.
Des d’aquell ascens fins avui, han calgut cinc presidents, nou entrenadors, la pèrdua d’uns set mil socis i la neteja total del vestidor on només Rubén Pérez sobreviu d’aquella plantilla de Xerès amb més d’un centenar de futbolistes que han defensat la samarreta del Nàstic des de l’any de primera.
És un autèntic joc de despropòsits que segueix escrivint capítols temporada rere temporada i que et fa pensar com totes les promeses d’aquell quatre de juny de 2006 s’han perdut pel camí.
Toca seguir-les buscant, entonant la reflexió eterna de tots aquells que vam viure d’una forma o altra aquell ascens en primera persona. On ha quedat la tarda de Xerès? On sona encara l’“I will survive”? On és aquella terminal?
