Un quart de deu del vespre. Molta expectació a la Rambla Nova, al tram del Balcó del Mediterrani. Un gran nombre de persones envolta una senyera estelada de grans dimensions, que està situada just davant del Teatre Tarragona. Sona l’himne d’Els Segadors. Tot seguit, membres d’Òmnium Cultural i de l‘Assemblea Nacional Catalana (ANC) comencen a encendre les cinc mil espelmes que conformen l’estelada gegant. El procés és lent i el vent tampoc no hi ajuda. Trigaran una hora en il·luminar-la tota.
Les deu en punt. L’estelada està pràcticament encesa. Periodistes i fotògrafs pugen a una mena de grua que, des de l’organització, han instal·lat per poder immortalitzar el moment. Tanmateix, tinc la sensació que la majoria de mitjans tindran les mateixes imatges (o a peu de carrer o des de la grua), i a mi em ve de gust aventurar-me, per molt que després el resultat sigui millor o pitjor.
Em fixo en el cinquè pis d’un edifici concret, molt proper a la Casa Salas, estratègicament ben situtat. Hi ha molta gent al balcó i fan moltes fotografies. El lloc sembla molt bo, així que truco a l’intèrfon. No els conec pas, però no hi perdo res per intentar-ho. Que puc pujar a fer una fotografia? Sí, clar, em responen. La bona receptivitat em sorprèn.
Quan arribo a dalt em trobo amb un munt de gent. La naturalitat amb què em rep la família Blanco-Casañas m’atrapa, per molt que jo sigui home de poques paraules. Fins i tot m’ofereixen dolços. Per altra banda, les vistes del balcó són fabuloses. Faig un bon grapat de fotografies, els hi dono les gràcies i me’n vaig, satisfet.
Però una vegada sóc a baix, confiat, pensant que la feina ja està pràcticament feta, s’apaguen els llums dels fanals i l’estelada destaca. Imbècil! Has estat un imbècil! Aquesta és “la foto”. Amb la gentada que hi ha desisteixo de fer-la des del carrer. Què faig? Després de rumiar-ho uns segons, decideixo tornar a pujar a veure els Blanco-Casañas, que no sé com no acaben farts de mi. El cert és que tot i que hagi de passar de nou una mica de vergonya, l’experiència paga molt la pena. Malgrat que un parell d’arbres tapin la figura completa de l’estelada, la imatge és molt bonica. Marxo i els asseguro que ja no tornaré a molestar-los. La nit ha estat molt divertida.
La maquinària del marxandatge independentista
Em sembla que l’avi Virgili no havia estat mai rodejat de tantes senyeres estelades. Durant tota la jornada, la Fira Estelània desplega la poderosa maquinària del marxandatge independentista. Samarretes, polseres, rellotges, llibretes… i fins i tot corbates i sabatilles amb la senyera estelada —bé sigui blava o roja— com a protagonista. Curiosa també la possibilitat de fer-se un carnet d’identitat català, de caràcter simbòlic, que estic convençut que pot despertar reaccions molt diverses (caldria mantenir aquest document en una Catalunya independent?).
Un dia replet d’activitats
No tot és negoci, per sort. Presentacions de llibres, actuacions musicals, sardanes, havaneres… l’activitat és frenètica, i això permet també que la fira es mantingui ben vivia durant tot el dia. Entre d’altres, la cercavila de la tarda, que havia de comptar amb la participació de diversos elements del Seguici Petit i amb colles geganteres de la ciutat, s’acaba convertint en un breu passeig de la Mulassa Petita per la Rambla. I, més tard, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, els Xiquets del Serrallo i la Colla Jove Xiquets de Tarragona alcen tres pilars de 4 davant de la senyera estelada.
L’acte aconsegueix despertar una gran participació. La Rambla s’ha convertit, durant prop d’onze hores, en una mena de gàl·lia de l’independentisme tarragoní, ja que sembla bastant clar que aquesta via política no gaudeix d’un suport social gaire ampli a la ciutat, en comparació amb d’altres indrets del país. No obstant això, cal puntualitzar també que no es tracta d’un acte en què tot l’independentisme s’hi senti acollit. Els col·lectius de l’anomenada Esquerra Independentista (EI), per exemple, s’han desmarcat de l’ANC. I és totalment respectable. No pretenem entrar en debat, en aquest sentit, tan sols puntualitzar aquest aspecte.
Civisme i respecte
En qualsevol cas, el més important és que l’esdeveniment hagi estat impregnat per un marcat caràcter festiu, i sobretot, cívic. L’independentisme és una opció tan legítima com, per exemple, el federalisme o l’autonomisme. I algú pot pensar que aquesta afirmació és supèrflua, prescindible, però de fet és més necessària que mai. Allunyem-nos de discursos exageradament simplistes, del xoc frontal, de la manca d’empatia i respecte. Enriquim-nos de la pluralitat, del debat, i després que cadascú defensi el que bonament li plagui.
TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ
