Al carrer del Comte els pilons parlen, prenen vida pròpia i ens expliquen històries, sentiments, experiències, fascinacions, reivindicacions. No es tracta d’un fet taumatúrgic, sinó que representa una acció artística col·lectiva que ens transporta —ja em perdonaran els puristes— fins a l’esperit subversiu de Marcel Duchamp. Els veïns han aconseguit descontextualitzar un element urbà neutre, avorrit, quotidià, que sol passar desapercebut, i elevar-lo a la categoria d’obra d’art. Els setanta-sis pilons més emblemàtics de la Part Alta s’han convertit en la nostra particular roda de bicicleta. Això sí, sense esdevenir peça de museu, tot i que podrien ser-ho perfectament. Replets de vida, colors i missatges, criden l’atenció de vianants i turistes de la ciutat.
Com cada primer dissabte de juliol, els pinten de nou, els canvien de fesomia. Tan sols un parell o tres, que són indultats, se’n lliuren de rebre noves capes de pintura, amb noves necessitats i noves voluntats comunicatives. Bola de drac, els personatges de Monstruos S.A. i una senyera estelada són alguns dels temes més populars que inspiren els participants d’enguany.
Aquesta és la setena edició de la “Pilon’s Parade”. La iniciativa va néixer fruit d’un acte de rebel·lia veïnal. “Ens van posar uns pilons que no ens agradaven gaire, així que, de forma espontània, durant la nit, els pintàvem, d’amagat”, ens comenta el fotògraf Pep Escoda, que fou un dels impulsors de l’esdeveniment. Ara, però, ja no cal fer-ho d’estranquis. De fet, fins i tot el consistori en fa difusió i l’alcalde hi realitza una breu visita pel matí.
Èxit de participació, gent sense poder pintar
Mentre conversem amb Escoda, una dona ens interromp per preguntar-nos amb quina mescla de colors pot aconseguir el lila. Barrejant blau i vermell, li respon ell. Més tard, observo com una mare neteja la cara al seu fill, que sembla que s’hagi banyat en un pot de pintura expressament per sortir en un anunci de detergent. Petits i grans, professionals i no-professionals, aquí tothom qui ho vulgui pot agafar pinzells, retoladors, o fins i tot purpurina, i posar-se mans a la feina. El caràcter popular és un dels encants de l’acte.
L’èxit de participació, però, provoca que aquesta vegada hi hagi gent que es quedi sense poder pintar. Malgrat que es demanava “tanda” a les 10.30h, una hora abans, a les 9.30h, segons ens explica Escoda, el carrer “ja feia goig”. A tall d’anècdota, també afirma que la tarda anterior es van topar amb uns “guiris” que se n’havien assabentat de l’esdeveniment i volien sumar-s’hi, i que des de bon matí ja estaven fent cua. Ells, per sort, han aconseguit pintar un piló.
Compartir com a objectiu màxim
“El nostre objectiu màxim és compartir”, explica el fotògraf tarragoní. La proposta, però, va més enllà de la pintura. Tenen un escenari muntat per acollir-hi actuacions. “Nosaltres sempre diem que aquí hi ha un escenari, i qui vulgui tocar que hi toqui”, assegura Escoda. I, de fet, quan arribem ens trobem amb un breu concert d’uns joves del Conservatori, que s’anonemen The Pilon’s String Quartet, i que desperten força expectació.
Marea verda i presència lila
La “Pilon’s Parade” ja fa anys que és un reclam també per a entitats de les nostres festes populars i tradicionals. En aquesta edició, el color que més predomina, en aquest sentit, és el verd de les samarretes del 30è aniversari del Ball de Diables. Com que el proper setembre presentaran nova vestimenta, aprofiten l’avinentesa per pintar dos pilons amb la resta de vestits que han lluït o llueixen encara. Per altra banda, des de l’organització de les festes, els han obsequiat amb una placa per aquestes tres dècades d’existència ininterrompuda. Membres de la Colla Jove Xiquets de Tarragona també han fet acte de presència i han vestit de casteller dels liles un dels pilons, hores abans de descarregar el seu tercer 3de9f de la temporada al barri de Sants.
Sant Agapito Bis, el sisè
Les festes van sorgir tot just fa vuit anys, quan van decidir recordar el desallotjament que van patir l’any 2005, per culpa d’unes esquerdes que van fer trontollar la tranquil·litat dels veïns. Inspirats en Ca l’Agapito, edifici històric de la plaça Pallol, Escoda ens explica que van decidir celebrar l’efemèride, organitzada pels veïns i amics del carrer del Comte i de la plaça Pallol, en honor a Sant Agapito. Tanmateix, tal com ens comenta el fotògraf, “de Sant Agapitos n’hi havia cinc, i cap coincidia amb les dates que ens interessaven, així que ens en vam inventar un de nou”. I el van anomenar Sant Agapito Bis. D’això se’n diu tenir recursos.
La festivitat continua per la nit, amb un sopar popular i un concert del grup Rumbes Canya, de la Part Alta, però nosaltres marxem després de fer el vermut i de veure com el carrer del Comte s’impregna de nou de colors, art i alegria.
