18.9 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

Revivint l’amfiteatre de les passions

Durant el recorregut per l'Amfiteatre, coneixem els "cinc millors gladiadors de la província".
Durant el recorregut per l’Amfiteatre, coneixem els “cinc millors gladiadors de la província”.

Tarraco quanta fuit, ipsae ruinae docent. Amb aquesta cita, l’historiador Pau Orosi explicava que la grandesa de Tarragona la mostren les seves pròpies ruïnes. L’afirmació no ha perdut l’essència, malgrat l’incessant pas del temps, que lentament, però de forma inexorable, va esborrant l’emprempta dels nostres ancestres. Contemplant els vestigis de la capital de la Hispània Citerior podem ser conscients, encara avui dia, d’un passat gloriós, ostentós, en el qual la ciutat ha continuat emmirallant-se durant segles.

Un dels espais del patrimoni històric romà que conservem i que sol impressionar més és l’Amfiteatre. Construït l’any II dC, es calcula que podia acollir entre 10.000 i 14.000 persones. Imponent. La seva situació geogràfica també és envejable. Prop de la Via Augusta, que va de Roma a Cadis; prop de la platja, per poder desembarcar tot tipus de materials i bèsties; amb unes vistes privilegiades al Mare Nostrum; i fins i tot en un lloc estratègic per aprofitar l’orografia i un massís rocós per formar les grades.

Fulvia Celera explicant-nos detalls d'un dels espais més emblemàtics de la Tàrraco romana.
Fulvia Celera explicant-nos detalls d’un dels espais més emblemàtics de la Tàrraco romana.

Avui ens hi acostem per fer renàixer de sota les pedres costums, tradicions i anècdotes de temps pretèrits. No ens calen màquines del temps ni gestes paranormals per retrocedir uns quants segles i posar-nos en la pell dels nostres avantpassats. La recreació i, sobretot, el treball acurat durant anys i panys d’historiadors i estudiosos,  ens ajuden a despertar la nostra imaginació amb una mica més de criteri, amb més versemblança. És una de les activitats programades al llarg de l’estiu al cicle “Tarragona, Història Viva”.

Ave Salve. Fulvia Celera, reconeguda sacerdotessa flamínica de Tàrraco, ens saluda en la seva llengua materna, el llatí, que tothom considera mort i enterrat, però que està present en els fonaments de la nostra parla. Tot seguit, es presenta i ens pregunta, amb incredulitat, per què hem vingut avui a l’Amfiteatre. “L’espectacle és demà, encara ho estem preparant tot”, ens explica. Aprofita per fer-nos dentetes: “Serà una festa que es recordarà durant molt de temps”, assegura. Es tracta de celebracions molt especials que se solen fer quan algú és escollit com a magistrat de Tàrraco.

PRESÈNCIA DESTACADA DEL SEXE I LA VIOLÈNCIA

Els "venators" (caçadors) preparant-se per enfrontar-se amb tot tipus d'animals.
Els “venators” (caçadors) preparant-se per enfrontar-se amb tot tipus d’animals.

Parlem sobre gladiadors, caceres i execucions públiques. Passions desfermades en l’amfiteatre de les pulsions, on el sexe i la violència tenen una presència destacada i la sang dels ferits es converteix en beguda pal·liativa.

“Els gladiadors ens tornen boges”, reconeix la sacerdotessa, que tot seguit ho justifica assegurant que ells són els especialistes en fer servir el gladius, és a dir, l’espasa. Fulvia somriu, deixant-nos entreveure el marcat component fàl·lic de l’expressió. També ens explica que “el que més abunda als voltants de l’amfiteatre és la prostitució”. Esclaves o dones lliures amb pocs recursos econòmics que aprofiten qualsevol racó fosc per dur a terme tot tipus de pràctiques sexuals.

Demà executaran dues cristianes, que són qualificades de “traidores”, heretges. També lluitaran entre ells “els cinc millors gladiadors de la província”. Observem com s’entrenen als crits de pugnate (lluita) i tate (atureu-vos, calma). Ens expliquen que es preparen amb espases de fusta i llances de cuir perquè “les ferides d’avui” els “costarien la vida demà”. Durant l’espectacle també es podran veure, entre d’altres, lleopards, lleons i elefants.

Els gladiadors, abans de l'entrenament durant la vigília a la lluita ("Vigília Munus").
Els gladiadors, abans de l’entrenament durant la vigília a la lluita (“Vigília Munus”).

LES DONES, AMB ELS “POLLOSOS”

A l’Amfiteatre tothom hi té cabuda, però a cadascú li correspon un lloc determinat, en funció del seu estatus social. Els flamens i els alts magistrats, se situen al pulvinar, a la tribuna. En front, hi ha les sacerdotesses, les magistrades i l’editor (la persona que paga les despeses de la festa), que té el “privilegi” d’asseure’s amb les senyores de la classe benestant. A les grades que estan més a prop de la sorra, hi trobem els homes del senat local, i a les mitjanes, soldats, pagesos, comerciants…pel que fa als més pobres (pidolaires, esclaus), se situen, a la part més elevada, al galliner.

En temps d’August (63aC-14dC), primer emperador de Roma, els espectadors no tan sols es col·loquen segons el rang social, sinó també en funció del gènere. Les dones es veuen obligades a compartir espai amb els “pollosos”. Fulvia ens ho explica, indignada, tot i que ràpidament puntualitza que “en ciutats provincials com Tàrraco no se sol complir, i les dones s’asseuen amb els respectius marits”.

LA CÀRREGA DE VELLA CIVILITZACIÓ

L’espectacle és d’allò més interessant, i funciona molt bé, malgrat el català macarrònic usat en algunes parts de l’explicació i alguns problemes tècnics amb el so. Aplaudiments al final de l’acte. Són molts els qui aprofiten per fer-se una foto amb els gladiadors. D’altres tornem cap a casa, satisfets amb els coneixements adquirits, prenent consciència de la nimietat de les nostres vides en el marc d’una història mil·lenària, i rememorant aquella frase que l’il·lustre Manuel de Montoliu va escriure al pròleg del Llibre de Tarragona (1953): “Som vells en la civilització els tarragonins”. I és ben cert.

I, de fet, això provoca una mena d’efecte doppler. La grandesa del passat de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco encara ressona en la nostra oïda col·lectiva. Montoliu ho explica de forma pràcticament immillorable, i ens parla d’una càrrega històrica difícil de suportar: “Fàcilment es comprèn que amb aquesta enorme càrrega de vella civilització que porten a l’espatlla, se sentin els seus fills i els seus habitants materialment aclaparats i impotents per a emular l’exemple dels seus avantpassats”. Capacitats o no —i amb la voluntat o no— de cercar horitzons ambiciosos que puguin ser anàlogs amb temps pretèrits, el més bonic és disposar de l’oportunitat de coneixer part del nostre passat, ni que sigui tan sols una mica.

 

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

2 COMMENTS

Respon a Rafa Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here