For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

Heroi, Contreras?

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Presa de Tarragona pel general Suchet, el 28 de juny de 1811, obra del pintor francès Remond (foto: wikimedia)

Presa de Tarragona pel general Suchet, el 28 de juny de 1811, obra del pintor francès Remond (foto: wikimedia)

Des de juny de 2011 fins ara mateix s’han succeït un seguit d’activitats i iniciatives tendents a recordar el que va començar sent un setge, va continuar sent un assalt i va convertir-se en ocupació de la ciutat de Tarragona per part de les tropes napoleòniques durant una mica més de dos anys. S’han publicat estudis, novel·les i còmics, s’han rodat documentals, s’han muntat exposicions, s’han organitzat actes protocol·laris, reconstruccions històriques, homenatges i, fins i tot, s’han constituït associacions que tenen la intenció de continuar perpetuant el record d’aquells esdeveniments. S’han fet, doncs, moltes coses. Però, en la meva opinió, el que no s’ha fet, o no s’ha fet prou, és una revisió crítica, amb ulls de persones que s’ho miren en la distància de dos segles.

En aquest article voldria qüestionar algunes de les idees que han estat recurrents en aquests dos anys. Ho faré, prenent com a referència algunes de les coses que s’han publicat. No pretenc, tanmateix, instituir-me en posseïdor de la veritat. Els qui ho llegiu, preneu-vos-ho bàsicament, com una reflexió que espero que ja farà prou si ajuda a fer pensar.

LLUITA O RESISTÈNCIA

En primer lloc, s’ha dit que, “mentre les altres poblacions de la zona havien decidit no plantejar cap mena de resistència a l’exèrcit francès, els tarragonins van decidir lluitar fins a l’últim moment”. Això, és clar, no és cert. La decisió de resistir o no, en cap cas no la prenia la població. Qui va decidir convertir Tarragona en un bastió, en plaça murallada, en l’última ciutat catalana en contra de l’exèrcit invasor, no van ser els tarragonins, sinó una autoritat superior i, probablement també, la història i la situació estratègica. En qualsevol cas, és aventurat dir que els tarragonins fossin més combatius que els altres.

Reus, per exemple, no va oposar cap resistència, perquè cap autoritat superior no ho havia decidit; perquè la ciutat no estava preparada; i perquè no tenia una situació estratègica. Per tant, Reus va ser ocupada pacíficament. I a Reus van establir-se les autoritats i la intendència de l’exèrcit invasor. Però des d’aquest moment hi va haver resistència dels reusencs que se sentien antifrancesos o antinapoleònics. Fins al punt que el 19 de novembre, segons conta l’intendent Victor d’Arlincourt a  les seves memòries, la població de Reus degolla bona part dels membres de l’administració francesa i les seves dones.

Imatge de la recreació del setge que es va realitzar al pla de la Seu el juny de 2011

Imatge de la recreació del setge que es va realitzar al pla de la Seu el juny de 2011

En alguns papers hem llegit que la resistència oposada pels tarragonins a l’exèrcit napoleònic va ser la causa de la massacre. Això tampoc no és ben bé cert. A totes les places assetjades per les tropes de Napoleó hi va haver resistència. Però en cap no hi va haver tanta mortaldat com a Tarragona. La raó d’aquesta diferència és que la ciutat de Tarragona (o més aviat caldria dir l’exèrcit que hi havia a dins de Tarragona) no tan sols no va voler rendir-se, sinó que va negar-se a parlamentar.

Com tothom sap, el 1811 i avui mateix, la ciutadania sol odiar la guerra. I si pot se n’escapa. Llavors, molts tarragonins, sobretot els més benestants, van escapolir-se cap a Mallorca o a altres places. Els que es van quedar és perquè no tenien més remei. Entre aquests, no pot negar-se que alguns mantinguessin una lluita abrandada i convençuda. Però també sovintegen els testimonis de gent que s’amagava, ja sigui a la catedral, ja sigui en cellers, cisternes o tota mena de cavitat subterrània que pogués estalviar-los la mort. Un conte de Ruiz de Alarcón i una novel·la de Victor d’Arlincourt, ambientats en aquells fets, ho reflecteixen.

soldats i civils

Sobre els motius de combatre, s’han dit unes quantes coses. Per exemple, crec segur que molts dels que combatien més aferrissadament ho feien per raons ideològiques. No en debades es presentava l’invasor no només com un enemic militar, sinó com el portaveu de la irreligiositat i del diable. El que no s’ha dit gaire (o gens) és que, a partir del moment en què Contreras (aquest militar a qui alguns tarragonins, entre els quals no em trobo, reten homenatge), decideix no rendir-se (abans morir que rendir-nos), basava la seva posició en un fet d’alta hipocresia. En el cas de rendició, tots els vençuts salven la vida. En el cas d’assalt i saqueig (com va ocórrer) els invasors perdonen la vida dels soldats (que tenen un valor de bescanvi) i, en canvi, assassinen vilment la població civil. Valent individu, aquest Contreras, que d’una manera tan infame ven la vida dels ciutadans!

Imatge de l'audiovisual de presentació de les jornades de reconstrucció històrica celebrades el juny de 2011

Imatge de l’audiovisual de presentació de les jornades de reconstrucció històrica celebrades el juny de 2011

Crec que s’ha d’abandonar la idea dels dos bàndols clarament establerts i enfrontats. I molt més que aquests dos bàndols responguessin a la rígida distinció entre bons i dolents. Hi ha un fet clar i indiscutible: l’exèrcit napoleònic era un exèrcit invasor. Sota la seva bandera, és cert que molts soldats i militars hi anaven pensant que servien un acte de llibertat (contra l’endarrerida i catòlica Espanya). D’altres, s’hi havien enrolat atrets per la paga. No hi faltaven els que combatien forçats. No veig massa diferència entre l’exèrcit de Napoleó i els actuals exèrcits occidentals envaint països diversos amb l’excusa que estan endarrerits (i volen civilitzar-los) o que són un perill ideològic (i volen desarmar-los).

Dins de la ciutat, tampoc no podem caure en el reduccionisme de posar tothom en el mateix sac. La majoria de la població civil van ser herois per força. Molts forasters havien vingut a Tarragona creient que les muralles els protegirien del pillatge de l’exèrcit invasor. I van caure en una ratera. És evident que aquests milers de forasters que s’havien refugiat a Tarragona no venien a lluitar, ni a donar la seva vida, ni a defensar cap causa: intentaven escapar-se de la mort.

Així, quan parlem d’herois, ens hauríem de preguntar de què i de qui parlem. Es dóna la paradoxa que a la veïna república francesa encara consideren Suchet, oficialment si més no, com un heroi. Aquí hi considerem (jo, no) Contreras. ¿No eren, tots dos, dos militars professionals que buscaven la millor manera de fer mèrits encara que això costés milers de vides humanes?

Joan Cavallé, escriptor


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *