A Berga, la Barreja i els porrons de Mau-Mau; a Alcoi, el Cafè-licor i la Mentideta; a Menorca, la Pomada… i a Tarragona, la Mamadeta. La beguda de les Festes compleix vint tecles, dinou anys des que el 16 de setembre de 1994 fos presentada a la Casa de la Generalitat, situada al carrer Major. Xavier Fortuny, una de les persones que va viure en pròpia pell tot el procés de germinació del producte, explica que aquella tarda van “col·lapsar” l’espai. La presentació, que fou un èxit de convocatòria, estava emmarcada en la inauguració d’una exposició amb peces de col·leccionistes sobre material gràfic i publicitari de Chartreuse, de la qual fou comissari un dels actuals tècnics de Cultura, Xavier González.
Durant els primers anys, però, la beguda no duia el nom provocatiu amb què la coneixem tots avui dia. De fet, en el primer barrilet de les festes, que fou presentat l’any 1998 al carrer del Cós del Bou, apareixia encara com a Esperit de Santa Tecla. En aquell acte públic, però, en què el cantant Jaume Arnella va cantar un romanço composat per a l’ocasió, la gent ja parlava obertament de la Mamadeta. Massa tard per a les formes eufemístiques —diverses—. El terme havia començat a calar.
ELS ORÍGENS: PROVATURES I TASTOS
“La idea inicial era buscar una beguda de què la gent del Seguici pogués gaudir”, afirma Fortuny. És per aquest motiu que volien crear una consumició alcohòlica, però que fos de “baixa graduació”. Estaven inspirats, tal com assegura el filòleg Enric Garriga, per la sangria que els preparava, cada any, pel Carnestoltes, i sempre de forma totalment estrambòtica, el mestre Boada, conegut a la ciutat pels seus entrepans i còctels. Fortuny explica que també es basaren en la cercavila de l‘Enterrament de la Sardina de Múrcia, en la qual el Ball de Diables havia participat en diverses ocasions, i on les comparses duien carros amb refrigeris.
Per aconseguir la fórmula de la beguda de les Festes es van organitzar una gran quantitat de tastos, en els quals participaven diferents persones, que no havien d’estar necessàriament lligades a entitats del Seguici Popular. Garriga recorda especialment els que s’havien fet al Bar l’Antiquari. La creació del producte fou un autèntic procés col·lectiu. “De totes les proves que vam anar fent, en general, van agradar més les que es feien amb Chartreuse”, confirma Fortuny. En un principi es tractava de barrejar el licor francès —tant el verd com el groc— amb suc de llimona. A La Geladeria de la plaça del Rei, però, ben aviat van començar a aplicar-hi el granissat, que finalment s’acabaria imposant en la composició oficial i majoritària.
LA MAMADETA: FILOLOGIA I LLEGENDES
Garriga rememora que amb els seus companys deien: “Això entra molt bé, però te’n fots tres i vas mamat”. I d’aquesta expressió podríem extreure “la resposta filològica” a l’orígen del controvertit terme, tal com ell mateix interpreta: “Cada una de les tres dosis és una mamadeta, que sumades fan una mamada gran”. Aquesta interpretació hauria estat conseqüència d’una “reunió de cervells filològics i diablescos”, segons Garriga, que reflexionaven al voltant dels efectes etílics de la beguda.
La llegendística, però, és ben diversa. Fortuny narra la versió d’algú que havia dit que “aquella beguda l’havia deixat tan a gust com si li haguessin fet una mamadeta”. I molts tarragonins també havíem escoltat, per tradició oral, la història que explicava que tot havia començat amb una conya amb una cambrera d’un bar, en què la consumició i les proposicions sexuals s’havien mesclat.
“El primer lloc on el nom va sortir escrit a la pissarra fou a La Geladeria de la Plaça del Rei”, assegura Garriga. En posar que tenien Mamadeta, van atraure l’atenció dels més curiosos. Pel que es veu, hi havia gent que s’escandalitzava. De fet, Fortuny reconeix que el nom va costar d’acceptar, perquè moltes persones consideraven que era “irreverent per a les festes de Santa Tecla”.
UNES GOTES MÀGIQUES I LA FÓRMULA “COMERCIAL”
“La fórmula inicial, la que va acabar sortint perfeccionada, es va fer al laboratori de Vermut Yzaguirre”, assevera Fortuny. La que actualment és més comercial, és una “versió simplificada” de l’originària, afegeix Garriga, i consisteix a afegir un quart de Chartreuse verd, un quart de Chartreuse groc —conegut popularment com oli— i sis vuitens de granissat de llimona. Ambdós lamenten que en alguns establiments no es respectin gens aquestes proporcions, i denuncien que en molts llocs no hi afegeixen Chartreuse verd.
Fortuny aprofita per desvetllar que quan treballava a La Geladeria de la plaça del Rei solia afegir a la beguda unes gotes màgiques “que mataven la dolçor” i li donaven un gust més sec. No obstant això, no vol fer públic amb quina beguda o licor aconseguia aquest sabor. Li ho respectem. Això sí, esperem que no s’emporti el secret a la tomba.
