Carregant ...

Santa Tecla vista des de la Mulassa

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

La Mulassa saluda al públic present a la plaça de les Cols (FOTO: Marc Torija).

La Mulassa saluda al públic present a la plaça de les Cols (FOTO: Marc Torija).

Dies intensos, que et deixen exhaust, però que són especialment bonics de viure a través de l’espiera de la Mulassa de Tarragona. El 21 de setembre a la nit comencen tres jornades d’infart per als qui duem mocador blau amb puntets blancs. La Baixada de l’Àliga s’ha convertit en pocs anys en un dels moments més esperats de la Festa, i viure’l en primera persona, sota les faldilles de la bèstia, és preciós, impagable, però també implica una gran responsabilitat. Els nervis solen estar dibuixats en la cara dels qui han estat escollits per fer la primera Baixada. Més encara si és la primera vegada que assumeixen el repte. No cal que pateixin en excés, però. La bellesa del moment els dotarà de força i coratge.

 

Sona l’Amparito Roca. La Mulassa descendeix set escales i gira cap a la dreta, dansa una mica en aquell graó, i després baixa dues escales més i fa el mateix en sentit contrari. La gentada complica desenvolupar-ho amb una mica de gràcia. Els melancòlics, per molt joves que siguem, enyorem aquells temps en què la bèstia baixava les escales al ritme del No volem ser. Ho dic en un sentit estrictament musical, més enllà de les connotacions polítiques de la cançó en qüestió. Tot i que, irremeiablement, nosaltres ja fa anys que realitzem la cadena humana, no pas per la independència, sinó per la seguretat dels músics que ens acompanyen, els seus respectius instruments i la peça artística que carreguem.

Ens obrim pas com podem pel carrer Merceria i ens dirigim cap a la plaça del Rei, on aprofitarem l’aturada de dos quarts d’hora per prendre un refrigeri al Bar Las Vegas. La segona Baixada sol ser dura. Però paga especialment la pena quan arribem a la plaça de la Font i ens endinsem a l’Ajuntament. És el moment de desfogar-se. Els músics ens toquen unes quantes cançons i es desferma la bogeria. En sortir, pel carrer Rera Sant Domènec, sempre ens havíem trobat amb què la revetlla de la plaça del Rei estava a punt de finalitzar. Enguany però tindrem l’oportunitat de quedar-nos a la plaça de la Font per veure quin sarau han preparat els companys de La Pipel.

 

El 22 és un dia marcat per la potència. És el moment àlgid. Ens trobem amb una Mulassa ferotge, que s’encabrita, que és ràpida, que travessa el públic i es desvia de l’itinerari indicat. És comú també que la bèstia s’endinsi, en la mesura que podem, en els establiments comercials o locals socials d’entitats que, durant el recorregut de la cercavila, ens ofereixen menjar o beguda. Per cert, aprofito per donar-los les gràcies. És tradicional fer-ho, per exemple, a la Bodega de l’Enric, a la plaça del Fòrum. Aprofitem la confiança que tenim amb el seu propietari i li assaltem de forma més o menys civilitzada el frigorífic.

 

Per la nit, la teoria diu que cal anar a dormir aviat. Arriba un moment en què si estàs implicat en diverses entitats, com ens succeeix a la majoria, has de triar entre la Santa Tecla nocturna i la diürna. Tot i que sempre hi ha algun agosarat que ho intenta combinar com pot. Al matí següent ens llevem ben d’hora ben d’hora. No pas per aixecar un país imparable —ja em perdonaran els guardiolistes—, ni per anar a la missa —ja em perdonaran els catòlics pràcticants—, sinó per degustar un bon esmorzar de forquilla. La millor benedicció possible per agafar forces per un dia dur, en el qual el cansament acumulat es comença a fer notori. Sempre hi ha algun despistat que s’adorm i fa tard. Entre els valents que hi assistim, existeix la tradició de demanar-se un “màxim”, un concepte genuïnament mulasser. El “màxim” és el plat amb el major nombre d’ingredients que algun mulasser hagi demanat aquell any per esmorzar. És a dir, per exemple: jo demano llonganissa amb fesols i tomàquet; el següent demana llonganissa amb fesols, tomàquet i sípia; i al final molta gent especifica directament que li posin un “màxim”. D’aquesta manera, qui el tria sap que tindrà el plat més complet. Després d’inflar-nos, literalment, acompanyem la vianda del millor digestiu possible. Per cert, per a la majoria, és el Chartreuse més matiner de les Festes.

Anada a ofici. Una cercavila tranquil·la, per gaudir-la o bé per començar a despertar-se durant la pujada. A la plaça de la Font ens topem amb els que encara animen la festa, normalment sota els efectes de l’alcohol, i es posen a brincar i ballar de forma bastant descoordinada al costat o al davant dels elements, mentre criden en un codi que els experts encara no han pogut desxifrar. Potser és que parlen LAPAO i per això no els entenem…

 

La Mulassa ballant a l'interior del convent de les Carmelites Descalces, el 23 al matí.

La Mulassa ballant a l’interior del convent de les Carmelites Descalces, el 23 al matí. (FOTO: Marc Torija).

Quan arribem a la Catedral, ens escapem un moment de la ruta marcada i entrem amb la bèstia al convent de les Carmelites Descalces, situat al carrer del Carme. Cada any dediquem a les monges un ball a l’interior de l’Església, juntament amb els companys del Ball de Bastons de l’Esbart de Santa Tecla, i elles ens ofereixen dolços. En tornar d’ofici els carrers ja estan plens de gent. La ciutat ja s’ha despertat. A la plaça de la Font ja es respira l’ambient d’actuació castellera. Tot seguit, els qui formem part d’alguna colla, ens canviem la brusa blava per la camisa lila o ratllada —som catorze de la Colla Jove i un dels Xiquets, que pobre, es troba en contundent minoria— i tornem de nou a la plaça de la Font. Després tindrem poc temps per dinar, perquè a les 18:15h la Mulassa puja des de la plaça de la Font a l’Anada a la Professó.

 

El 23 a la tarda el cos nota la fatiga, i alguns amaguen el cap com les tortugues per no haver de posar-se un dels quinze vestits. S’arrisquen però, segons la meva opinió, a perdre’s un dels moments més especials de Santa Tecla. Quan arribem als carrers Sant Pau i Pare Palau, intercanviem rols amb els portadors de l’Àliga, aprofitant que no hi ha pràcticament públic. Els mulassers es converteixen en aliguers, i els aliguers es converteixen en mulassers. També ens fem una  foto de famíia. Tot seguit, surt i el braç i comença la Professó. Ara és el moment que la Mulassa balli de forma solemne i més reposada, i que els grallers toquin la Tonada de la Marxa de la Mulassa, de Blas Coscollar. L’Entrada al Braç, moment màgic, ja el coneixeu de forma sobrada. Just després, tornem a fer la baixada de les escales, aquesta vegada acompanyats per gran part dels elements Seguici. Després de baixar-les, fem una gran esprintada fins al final del carrer Major. És l’últim cartutx que gastarem. Fins a la plaça de la Font, eufòria. Ja ho tenim això. El 24 a veure qui s’aguanta dret!

 

Un mulasser carregant l'Àliga al carrer de Sant Pau (FOTO: Marc Torija).

Un mulasser carregant l’Àliga al carrer de Sant Pau (FOTO: Marc Torija).


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *