Carregant ...

Carta a Àngel Conesa amb motiu de les beatificacions

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Un moment de la cerimònia de beatificació de 522 màrtirs amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat

Un moment de la cerimònia de beatificació de 522 màrtirs amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat

Benvolgut Àngel,

Llegint els teus últims articles em fa que un dia prendrem un cafè. No serà difícil donada la nostra amistat. Mentrestant, de cristià laic a cristià laic em permetràs que t’obsequiï amb unes idees per si et poden resultar útils. Les beatificacions responen a un acte litúrgic de l’església catòlica seguint una antiga tradició que es remunta als primers segles del cristianisme. Des del moment que la comunitat cristiana de Tàrraco, al segle III, recull amb veneració les despulles del  bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi ja es produeix un acte de “beatificació”. El testimoni de Fructuós en el segle III no difereix en res del testimoni del bisbe Manuel Borràs en el segle XX. Els dos viuen immersos en una profunda persecució religiosa i els dos responen pacíficament i des del perdó a les accions destructores dels seus perseguidors. Ni Fructuós, ni Manuel Borràs, ni la resta de 521 màrtirs beatificats aquest diumenge foren combatents d’una causa política. Llegeix les seves biografies i ho podràs comprovar.

Molts d’aquests màrtirs eren fills de treballadors, incansables lluitadors socials en el món rural o obrer i alfabetitzadors del poble sobre ideals de país. L’any 1936 els militars colpistes donaren un tret mortal a la democràcia i a la República. Però també ho feren altres opcions d’esquerres radicals i moviments anarquistes que sembraren de terror molts pobles i ciutats amb ideals i actituds totalitaristes que res tenien a veure amb la democràcia i la República. En aquest marc molts eclesiàstics i laics moriren injustament només per l’acció de la seva confessió de fe. Benvolgut Àngel, et recomano la pel·lícula “Un Dios Prohibido” (2013) dirigida per Pablo Moreno. D’una manera molt sensible radiografia la problemàtica.

Després de la sagnant persecució durant els primers mesos de la guerra civil, gran part de la jerarquia eclesiàstica reaccionà donant suport als colpistes. Casos lloables com el nostre Cardenal Vidal i Barraquer no. Ell no és un màrtir en un sentit estricte, però crec que cal considerar-lo un “confessor”. Vidal i Barraquer, no ho oblidem, va creure i va pregar  a aquests mateixos màrtirs. El “Cardenal de la Pau” no era d’un “bàndol” i els màrtirs beatificats d’un “altre bàndol”. Aquesta consideració és una perversa entelèquia que no respon a la realitat històrica.

La majoria de la jerarquia eclesiàstica espanyola del moment de la Guerra Civil no van fer bé i la connivència amb el règim franquista fou també deplorable. Tanmateix en la pròpia església sorgiren veus i accions evangèliques, bones i nobles en favor dels nous represaliats. Les pàgines de la història de la nostra església estan plenes de grandeses i misèries com la de totes les institucions humanes, de la mateixa forma que el món de la universitat, dels partits polítics, dels sindicats, de les empreses o dels organismes governamentals. En el si de totes aquestes entitats han conviscut contradiccions.

Crec que ningú pot ser jutge dels altres ni imposar-se amb dogmatismes i totalitarismes. Fa pràcticament 40 anys que va morir Franco. Jo era un nen com molts adults que formem l’Església del present. Visc la meva fe en una parròquia de barri formada per creients amb sensibilitats i idearis de tots els colors. Tu saps, Àngel, que molts de nosaltres també hem militat i militem en l’església amb càrrecs i responsabilitats igual que tu i també hem lluitat molt per la renovació i l’obertura de l’Església des del camp de l’acció social i la cultura. No entenc la incompatibilitat entre la nostra visió “progressista” de l’Església i el fet que es pugui celebrar amb normalitat un esdeveniment litúrgic que aplega moltes diòcesis germanes d’Espanya que comparteixen un fet històric comú.

Molts s’obstinen en adscriure’ns en una església feixista, uns altres en voler que ho siguem. Però la realitat és que la gran base de cristians vivim una realitat molt diferent i distant d’aquestes consideracions o pretensions. Ja he dit en més ocasions que alguns col·lectius ultres, tan de dretes com d’esquerra, durant la història, han volgut adulterar o instrumentalitzar el testimoni martirial. Però els màrtirs cristians estan per sobre de qualsevol consideració social, política o identitària. Com a ciutadà i com a cristià, també em dol saber que encara hi ha víctimes dels conflictes contemporanis oblidades o enterrades en cunetes. També conec i reconec el valor d’aquells que van lluitar per alts ideals i llibertats perdudes. I també exigeixo a l’Estat Espanyol la reintegració d’aquestes persones en la memòria històrica, però això no exclou que també veneri la memòria dels màrtirs cristians, víctimes pacífiques d’una cruenta persecució religiosa, exemples d’humanitat i perdó.

Es diu que la nostra església no ha reconegut els seus errors però jo et vull fer memòria d’accions molt fermes al llarg de la història recent. L’any 1971, en ple franquisme, es presentà una ponència a l’assemblea conjunta de bisbes i sacerdots en la que s’exposava literalment: “(…) Reconocemos humildemente y pedimos perdón porque nosotros no supimos a su tiempo ser verdaderos “ministros” de reconciliación en el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre hermanos”. Prelats com Mons. Ricardo Blázquez, com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, l’any 2007, demanava el perdó per a l’Església pel seu paper en la Guerra Civil. Vull fer-te memòria de que el nostre arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, encarregà al seu Vicari General, Mn. Miquel Barbarà, que el representés el 15 d’abril de 2012 a l’acte en record de les víctimes de la repressió franquista a la fossa comuna del cementiri de Tarragona. I ho feu amb sinceres paraules de perdó i reconciliació que recordaran tots els assistents.

La celebració de les beatificacions fou una autèntica expressió de fe, una “catedral” a l’aire lliure. Plena d’una església viva, de gent bona i molt normal, de totes les edats i condicions, unides per un únic ideal i una única fe.  La presència del meu alcalde o del meu president de la Generalitat o dels representants de l’Estat només la vull entendre com un signe de respecte institucional a un acte que aplega el sentiment pacífic de milers de ciutadans lliures. Potser, en això consisteix la normalitat democràtica i la tolerància, amic Àngel, que tots sapiguem estar presents en els actes que reconeixen l’autenticitat i el valors de les persones bones més enllà de les consideracions partidistes o identitàries de qualsevol tipus.

A l’acabament d’aquesta carta només desitjo que algun dia coneguis La Passio de Sant Fructuós. En català, en llatí, en castellà o en l’idioma que vulguis porta 23 anys al servei de projectes com Caritas, Tercer Món, Tàrraco Viva, Tarragona Patrimoni Mundial o de l’Any Jubilar. Ara, per la voluntat assembleària i lliure d’una associació civil hem volgut que ho fos per les beatificacions. El projecte sempre estarà al servei de qui ho demani,  sempre que contribueixi a expressar valors de cultura i humanitat inherents a aquest patrimoni. Però amb el cafè t’ho explico.

Andreu Muñoz Melgar


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

4 respostes a “Carta a Àngel Conesa amb motiu de les beatificacions”

  1. Àngel Conesa ha dit:

    Andreu, t’accepto el café, però sobretot que sigui sense sucre.

  2. Andreu Muñoz ha dit:

    Benvolgut Àngel, fet !, jo el prendré amb sacarina. M’agrada perquè aporta dolçor però sense calories.

  3. Xavier Brotons Navarro ha dit:

    S’agraeix que en un tema tan delicat com aquest encara hi pugui haver un intercanvi civilitzat i intel·ligent d’opinions ben expressades i argumentades, lluny del simplisme de què hem estat testimonis aquests últims dies.

  4. jordi gaya ha dit:

    I també ens cal reconstruir l’home contemporani, ple de supervia I vanitat, que no reconeix la seva mediocritat I opina de tot , Quan lo que toca es deixar que parlin els que o han treballat.

    Fruit de la bona consciencia.

    Mentrestant, no farem la reconciliació.

    Gracies als dos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *