Unes vint persones es retroben amb abraçades, petons i encaixades de mans efusives a la plaça de la Font, mentre la resta de la gent, asseguda a les terrasses dels voltants, observa encuriosida l’escena. L’eclosió d’alegria no té res a veure amb el resultat del Barça-Madrid, que ha finalitzat fa tan sols uns minuts. Alguns testimonis tafaners de bar sembla que busquin, entre la multitud que va arribant amb comptagotes i se saluda, una parella de nuvis, un ram de flors i un llançament d’arròs. Però, malgrat que els assistents s’han engalanat per a l’ocasió, no s’han reunit pas per concórrer a cap casori.
Molts dels homenatjats feia dues dècades que no es veien. Aleshores, l’any 1993, es van reunir al restaurant del Fortí de la Reina per celebrar que, com digué Joan Manel Serrat, que va saber adaptar la cançó Ara que tinc vint anys a les seves diferents edats, feia vint anys que tenien vint anys. Enguany en compleixen seixanta, i és per aquest motiu que han organitzat de nou aquesta trobada. Abans de sopar i ballar amb més de 420 hits dels setanta i dels vuitanta —la banda sonora de la seva generació— a l’Hotel Imperial Tàrraco, gaudeixen d’un acte de reconeixement al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.
Alguns s’han de concentrar uns segons per reconèixer el rostre de la persona que tenen al davant, per atribuir-li un nom propi. La majoria aprofiten el tòpic de l’edat per iniciar converses amb vells coneguts. Una acompanyant, que encara no n’ha complert seixanta, ho exhibeix, davant la resta, cofoia. “Doncs no ho sembla xata”, li etziba una de les presents. Cara d’aparent indignació de la dona i rialles generalitzades. Els cabells blancs ja han aflorat, però no obstant això, tots conserven el bon humor. Se senten joves d’esperit.
Van néixer el 1953, com l’escriptor xilè Roberto Bolaño, l’economista Paul Krugman, el músic Mike Oldfield, l’actor John Malkovick i l’expresident de l’Estat espanyol José María Aznar. Aquell any Francis Crick i James Dewey Watson descobrien l’estructura helicoïdal de l’ADN; el líder soviètic Iósif Stalin moria; Ernest Hemingway guanyava el premi Pullitzer per l’obra El vell i el mar; i, alhora, Winston Churchill s’emportava el Premi Nobel de Literatura. A Tarragona, l’arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro era nomenat cardenal pel Papa Pius XII, es presentava el pas de setmana santa El descendiment de la Creu i el barri de Torreforta començava a créixer amb la inauguració de noves edificacions.
“Ens vam conèixer de joves, amb setze o disset anys”, assegura Francesc Potau, un dels organitzadors de l’acte. “Sortíem plegats els dissabtes i els diumenges, i a les deu de la nit ens tocava tornar cap a casa”, explica. El Bar Joia —que precisament tanca les seves portes enguany—, la Perfumeria Micó, el Forn del Cisne, el Xaloc, la granja Clarà, els cinemes Tarragona i Moderno… eren alguns dels punts de trobada que aquesta fornada de tarragonins compartia, i que avui Potau rememora davant de tots els assistents, que denoten un punt de melancolia quan senten nomenar alguns dels espais.
“Quan vam fer la convocatòria per celebrar els quaranta anys plegats, vam buscar telèfons i adreces, i vam tenir una representació important”, assegura Potau, que considera que “és un fet excepcional” que ara s’hagin convocat de nou totes aquestes persones nascudes el 1953 —més d’una quarantena— i que “tothom hagi respòs”.
Al Saló de Plens estan acompanyats pel conseller de Relacions Ciutadanes i Universitat, Francisco Zapater, i l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros. Zapater els agraeix els esforços per “aixecar aquesta ciutat, que en aquests seixanta anys ha gaudit d’una transformació enorme”. Ballesteros reconeix que, amb 53 anys, comparteix amb els homenatjats molts dels emplaçaments tarragonins citats per Potau, i posa especial èmfasi en el currículum de bona part dels presents. Advocats, polítics, periodistes, dibuixants… tarragonins de tota mena.
Es reparteixen tot un seguit de diplomes entre els protagonistes del vespre, als quals s’atorga també un llibre commemoratiu que ha preparat per a l’ocasió un dels sexagenaris, el periodista Xavier Carreras, i la coberta del qual ha estat dissenyada pel dibuixant Napi, nascut també el 1953. Fem una fotografia de grup a l’interior del Consistori i una altra a la façana de l’Ajuntament, aquesta última amb homenatjats i acompanyants. Tot seguit, pica-pica al Pati del Rei Jaume I i ells marxen a sopar. Els periodistes no podrem fer d’espies durant la vetllada, i si Barack Obama ho permet, el que passi al restaurant es quedarà al restaurant.
Si es manté viva la tradició, la propera trobada, com dirien els francesos, haurà de ser pels quatre-vintgs, és a dir, per quan en compleixin “quatre vegades vint”. No sabem pas què ens depararà ni tan sols el futur més pròxim, però de moment ells continuen mostrant una gran vitalitat. Perquè el més important de tot, tornant a la lletra de Serrat, és sentir-se amb força, no tenir l’ànima morta i sentir com bull la sang.
