4.9 C
Província de Tarragona
Dimecres, desembre 11, 2024

Carod-Rovira: del 2004 al 2014

30 de setembre de 2005: el Parlament aprova el projecte de nou Estatut. A la imatge, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, la presidenta del grup parlamentari socialista, Manuela de Madre, el president de CiU, Artur Mas, i els líders d'ERC i IC, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, respectivament (foto: cedida)
30 de setembre de 2005: el Parlament aprova el projecte de nou Estatut. A la imatge, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, la presidenta del grup parlamentari socialista, Manuela de Madre, el president de CiU, Artur Mas, i els líders d’ERC i IC, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, respectivament (foto: cedida)

Ara fa 10 anys (desembre de 2003) es formava el primer govern catalanista i d’esquerres presidit per Pasqual Maragall, el que impulsaria l’Estatut del 30 de setembre de 2005 i que seria posteriorment retallat a les Corts i matxacat pel Tribunal Constitucional. Sense aquella decisió política -l’aliança del Pacte del Tinell amb el PSC, ERC i IC-, ara probablement no ens trobaríem a les portes d’una consulta al poble de Catalunya perquè decideixi si en vol tenir un estat propi. L’aposta del líder d’Esquerra d’aquell moment, Josep Lluís Carod-Rovira -i d’altres dirigents com Josep Bargalló-, per l’alternança al govern després d’una etapa de 23 anys amb Jordi Pujol, és una peça clau que permet entendre aquesta dècada.

 

Aquell govern de Maragall, Carod-Rovira i Saura, amb la complicitat des de l’oposició de la CiU de Mas, va dissenyar un nou horitzó nacional amb un Estatut ambiciós que en un principi tots els partits polítics espanyols, excepte el PP, van acceptar de debatre. Si aquell text impulsat per una amplíssima majoria del Parlament s’hagués aprovat a les Corts, l’evolució política del país hauria estat molt diferent. Però l’Estatut va demostrar a molts que no hi havia res a fer -tampoc amb un govern espanyol d’esquerres i suposadament “amic” del govern català-, i una dècada després, el salt de molts catalans cap a l’independentisme ha resultat majúscul.

 

Ara fa 10 anys, Josep Lluís Carod-Rovira viatjava a la Catalunya Nord per reunir-se amb dirigents d’ETA i explorar una treva en la violència terrorista. La filtració de la notícia va provocar un terratrèmol i va fer caure el polític tarragoní de la vicepresidència del govern, però el va portar a assolir el millors resultats d’ERC en aquelles eleccions al Congrés del 14 de març de 2004, les que acabarien amb la majoria absoluta d’Aznar i donant la victòria al PSOE de Zapatero. Una dècada després, ETA ha deixat les armes definitivament.

 

Els moviments polítics de fa 10 anys de Carod-Rovira em vénen al cap ara que, justament, estrenem aquest 2014 tan ple de reptes i ambicions. L’expresident d’ERC -actualment desvinculat de les sigles de cap partit- va ser el primer que cap a finals del 2007 apuntava que Catalunya decidiria el seu futur democràticament coincidint amb els 300 anys de la derrota de la guerra de Successió. Una idea que plasmaria pocs mesos després en el llibre ‘2014’ publicat per Mina. “Calia que algú tingués el coratge de fixar una data en l’horitzó, com a referent per a l’exercici de la llibertat, de manera que obligués tothom a pronunciar-s’hi”, ha afirmat el propi Carod en una entrevista recent.

 

D’aquell text, en destaco un petit fragment: “Catalunya serà el que vulgui ser”, reblava el clau el president de la Generalitat [Pasqual Maragall] en l’al·locució de la festa nacional, el 2007. Doncs ara ha arribat l’hora de voler ser Estat. Estat com els altres. Aquesta és, segons el meu parer, la raó fonamental per a la sobirania de Catalunya: voler-la, voler-la i prou. Acompanyada d’aquesta raó, totes les altres esmentades anteriorment, qualsevol de les altres, separadament, més d’una o bé totes, tenen sentit i viabilitat. Perquè sense aquesta, no. La voluntat és l’únic requisit indispensable perquè un poble vulgui ser també Estat. Construir la voluntat d’Estat, i aconseguir que aquesta voluntat sigui socialment, políticament i electoralment hegemònica, és la tasca fonamental a què hem d’abocar-nos els sobiranistes conscients, els pròxims anys”

 

Afirmacions del polític tarragoní, que ara es dedica a revisar les últimes proves de la reedició del llibre que publicarà ben aviat Pagès Editors, curiosament l’editorial de Lleida que també ha publicat la ‘Història de Tarragona’ en sis volums. El 2014 que pronosticava Carod-Rovira ja és aquí. És, per tant, temps de perseverar i no defallir. És moment de decidir.

Ricard Lahoz
Ricard Lahoz
Periodista. Director del FET a TARRAGONA
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here