Carregant ...

Monllaó: “He viscut anys amb 300€ al mes”

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Jesús Monllaó respon les preguntes dels alumnes de l'IES Pere Martell en aquesta trobada organitzada per la revista FET a TARRAGONA (foto: Agustí Arévalo)

Jesús Monllaó respon les preguntes dels alumnes de l’IES Pere Martell en aquesta trobada organitzada per la revista FET a TARRAGONA (foto: Agustí Arévalo)

El tarragoní Jesús Monllaó ha obtingut vuit nominacions per als Premis Gaudí del cinema català amb la seva pel·lícula ‘Fill de Caín’, estrenada la primavera de l’any passat. Fa unes setmanes, la revista FET a TARRAGONA va reunir en una aula a Jesús Monllaó amb una seixantena d’alumnes de segon del cicle superior de Realització de projectes audiovisuals i d’espectacles de l’Institut Pere Martell.

Jesús Monllaó és un tipus alt, d’espatlles amples -­­­­­cultivades en la seva etapa com a boxador– que gesticula molt i parla més. Ell n’és conscient i en fa broma. Viu un moment dolç. El seu primer llargmetratge ha tingut molt bona resposta de crítica i públic, s’està obrint portes a nivell internacional i ha obtingut vuit candidatures als Premis Gaudí.  La trobada l’hem organitzada en col·laboració amb Josep Maria Grau, cap del departament d’imatge i so. Sis alumnes han estat seleccionats per interrogar Jesús Monllaó. S’asseuen al seu voltant a la taula que presideix la sala. Aviat la conversa s’obrirà a la resta de públic.

Josep Maria Grau: Com et vas iniciar en això del cinema?

 

Sóc filòleg de formació. L’any 1997 estava treballant de professor d’anglès a l’Estonac. Em volia obrir nous horitzons i me’n vaig anar a Gran Bretanya a fer un doctorat en literatura. Volia ser crític literari. Però d’allò no en va sortir res. La bèstia creativa era més forta que la crítica. Vaig sentir una forta intuïció i vaig decidir quedar-me a estudiar cinema. En aquell moment no vaig pensa en si tenia futur o no. Vaig anar a Canterbury i allí vaig deixar anar la meva creativitat, que és el que realment importa. El meu ha estat un viatge emocional. Evidentment, vaig tenir els meus alts i els meus baixos. El projecte final de carrera va ser el meu primer curt: La mirada obliqua. El vaig voler presentar a Tarragona i, contra tot pronòstic, vam omplir el Camp de Mart. El curt va guanyar més de 30 premis i va estar nominat als Goya. Aquell encert em va obrir les portes. A més, vaig tenir la sort de ser el primer en dedicar-me al cinema a Tarragona i això va despertar expectatives. Però no ha estat fàcil. Quan a Anglaterra se’m van acabar els estalvis vaig haver de treballar de segurata i de cambrer. He viscut anys amb 300 euros al mes, invertint tot el que tenia en els meus projectes. Mentre escrivia el guió de Fill de Caín, treballava de guarda en un càmping! Pel camí m’he endut moltes hòsties. Però jo sabia que volia ser director.

Dani González: Vas decidir-te tard per aquest món. Nosaltres som més joves i ja ho tenim clar.  

Vosaltres ara ho podeu tenir clar perquè hi ha moltes més opcions. Penseu que als anys 90, quan jo tenia vint anys, no hi havia estudis reglats de cinema. No existia ni l’ESCAC. I la mentalitat era diferent. La primera vegada que vaig anar a l’Ajuntament per demanar suport, em van dir “Això no és Hollywood”.

 

Javier Baron: No et feia por deixar-te guiar pels teus instints?

Quan vaig marxar tenia una feina fixa i estava a punt de casar-me. Però alguna cosa em deia que no anava bé. La vaig liar parda. La família no ho entenia. Però marxar fora és important pel creixement personal i enfrontar-te als pares també. La meva mare es pensava que m’havia trastocat. Li va voler pagar el viatge a Anglaterra a un amic perquè em convencés de tornar! Però aquesta vida l’has de viure a tope. Cal experimentar  per tenir coses per explicar. I ja veieu que jo en tinc moltes!!

Carme Pereira: En un rodatge el director té sempre l’última paraula?

Això depèn del contracte. A Hollywood, si el director no és una megaestrella, la decisió la prenen els productors. En el cas de Fill de Caín, les decisions les havia de consensuar amb el productor. Ara som una parella de fet i ja estem treballant en un altre projecte.

Carme Pereira: I si la relació amb el productor va malament?

Pot passar. Sobretot si les coses no surten bé. És un món complex. Es treballa al límit a nivell emocional i econòmic. Però no s’han de perdre les formes. Amb el meu productor hem discutit molt. Un dia dinant vam estar mitja hora sense parlar-nos perquè no estàvem d’acord en el desenllaç de la pel·lícula! Al final va decidir confiar en mi. I sort que ho va fer. Estic segur que amb un final més convencional la pel·li hauria estat una merda. Però tot i les discrepàncies, respecto moltíssim la feina del productor. És qui arrisca. Va invertir dos milions d’euros en Fill de Caín i va  hipotecar la seva casa! A més, l’ego és el pitjor enemic de la creativitat. Imagineu-vos que el José Coronado se m’hagués posat de cul el primer dia de rodatge! No hauríem fet res de bo. Però anava per feina. Em deia capitán!! En el fons, has de trobar la gent amb què treballar a gust. La química ho aguanta tot.

Els protagonistes 'Fill de Caín' el dia de l'estrena de la pel·lícula al Teatre Tarragona (foto: Enric Garcia)

Els protagonistes ‘Fill de Caín’ el dia de l’estrena de la pel·lícula al Teatre Tarragona (foto: Enric Garcia)

Carmen Pereira: El ministre Montoro va qüestionar la qualitat del cinema espanyol…

El problema del cinema espanyol és que se’n veu poc i hi ha la falsa creença que està hipersubvencionat. Som l’únic sector industrial que hem de citar tots els espònsors. Imagina’t si els fabricants de cotxes haguessin de fer el mateix amb les subvencions que reben! Als polítics els interessa vendre que la cultura és subvencionada, perquè els fa por. Al Montoro el rebatré amb un argument econòmic. L’any passat es van destinar 60 milions d’euros al cinema i el sector va generar més de mil milions de benefici. Això és un èxit empresarial! A Europa ho tenen clar. Ara me’n vaig a Bombai i a Moscú de la mà de la European Film Promotion. A Bombai hi haurà compradors de tot Àsia. Deixeu-me fer autobombo. Només s’han seleccionat 11 pel·lícules de tot Europa i una és Fill de Caín!

Carmen Pereira: Però així i tot ens tracten com si fóssim uns dropos, uns perroflautes

Vosaltres ja heu fet algun curt i sabeu que això no és cert. Darrere d’una pel·lícula hi ha una feinada de por! Tot plegat ve d’una visió judeocristiana de la vida. El món de l’art és pecaminós. Per ser artista has de viure atormentat. El que passa és que l’art fa trontollar tabús i dogmes i això fa por. Els tòpics del guerracivilisme i la baixa qualitat del cinema es repeteixen com un mantra. Però és fan coses boníssimes com Stockholm, Las brujas de Zugarramurdi, o el documental Bajarí, que ha guanyat el premi del públic a Shangai. ¿El cine español es una mierda? Que no home, que no!!

Carmen Pereria: Però davant d’aquesta hostilitat, com treballes?

Si convé avui en dia es pot fer una pel·li amb un IPhone! Si teniu alguna cosa per dir, feu-ho! Però no espereu que vinguin a oferir-vos 5 milions d’euros per la patilla. Sabeu el Bayona, el director de Lo impossible? És de la Berneda, un barri molt xungo de Barcelona. I us ho dic jo que hi he anat a boxejar i em volien linxar! Als 90 va fer molts videoclips per grups com Camela i quan li van donar l’oportunitat va fer l’Orfanato i va triomfar. Però abans havia picat molta pedra.

Mireia Pallejà: Si comencessis ara, la teva història seria diferent?

La història no seria la mateixa perquè les circumstàncies han canviat. Però jo tinc els mateixos pebrots. I el que està clar és que si el meu primer guió no hagués funcionat no hauria fet res. El coll d’ampolla és massa petit per acceptar mediocres. També hem de tenir clar que això no és Hollywood. No em vaig voler posar vestit per anar al festival de Màlaga. Hem de desmitificar tot aquest món, si no donem la falsa imatge que estem forrats! El 90% de la gent que es dedica al cinema en aquest país tenim sous de treballador. Les cerimònies dels Gaudí i els Goya haurien de ser reivindicacions del proletariat. En el procés també et trobes punts d’inflexió. Si el Coronado hagués dit que no al paper, la història hauria estat ben diferent. Potser no tindríem pel·lícula o no tindria tanta qualitat.

Anna Maria Ruiz: Realment és tant important l’actor protagonista?

 

La pregunta ha sortit del públic. Monllaó s’aixeca. Ja no s’aguanta a la cadira. Va cap a ella com si la conegués de tota la vida. Evidentment ja no tornarà a seure.

 

I tant que és important!  Si tens un actor de renom, les majors t’obren les portes. Sense el Coronado segurament hauríem tingut 600 mil euros menys de pressupost. Pensa que per mi mateix no venc res. Per cridar l’atenció, l’únic que podria fer és anar a El hormiguero i trencar-li la cara al Pablo Motos.

Però el més important de tot és un bon guió. Si és bo, l’actor no et preguntarà ni pel sou. Quan encara estudiava vaig llegir un llibre sobre producció. Al final deia: If your shit is good, they will buy it (si la teva merda és bona, te la compraran). Ara, no us penseu que convèncer el Coronado va ser fàcil! Em va fer tot un examen per veure si sabia el que em feia! Per sort vam tenir química des del primer moment.

Alex Serrano (professor): Canviaries alguna cosa de Fill de Caín?

Home, ara quan veig la pel·lícula ja em cansa!! És com sentir el Miguel Rios cantant Bienvenidos! No és que em penedeixi de res. Però vaig haver de renunciar a filigranes per falta de pressupost. També vaig haver d’eliminar una seqüència que havia quedat mal rodada per culpa meva. Tampoc vaig preveure  com es precipitarien els esdeveniments. Portàvem tres anys amb el projecte sobre la taula quan, de cop i volta, em diuen: “D’aquí un mes i mig comencem a rodar”. Vaig haver de córrer per trobar les localitzacions, el nen protagonista, assajar… Em va agafar el toro. Ara faria tota la planificació del rodatge per avançat. També vam tenir imprevistos. Se’ns va trencar el cap calent (una càmera amb grua robotitzada) amb què havíem de rodar la seqüència final. Ho vam resoldre com vam poder, amb plans estàtics.

Dani Rodríguez: Dóna’ns un consell per superar el fracàs.

Vols fer cine? Agárrate a los machos. En aquesta indústria ningú sap com aniran les coses. No es pot preveure un èxit o un fracàs. Parlo d’aquí. Hollywood és una altra lliga. Abans de Fill de Caín havia de fer una altra pel·lícula. Estava gairebé tot lligat i a punt d’anar a buscar localitzacions al sud de l’Argentina. Tres setmanes abans de marxar em van trucar per dir-me que una de les productores havia quebrat. En el fons l’èxit és fer el viatge personal. Si voleu que la vostra feina transcendeixi primer heu d’experimentar per vosaltres mateixos. També s’han de fer viatges interiors, que són els més llargs i més difícils.

Aquest reportatge forma part del Dossier titulat ‘Plató de cinema’ que publiquem al segon número de la revista FET a TARRAGONA. La publicació la podeu trobar a les llibreries de la ciutat i a l’Espai Turisme del carrer Major. Si us en voleu fer subscriptors per a tot l’any, només cal que cliqueu aquí i la rebreu còmodament a casa. Feliç 2014.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *