For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

ELS VOTS DE LA INCERTESA

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Eusebi Campdepadrós, candidat d'ERC a les eleccions europees, a la seu del partit a Tarragona, acompanyat de Vicent Villena, Josep Andreu, Lourdes Sepúlveda i Pau Ricomà (foto: ERC)

Eusebi Campdepadrós, candidat d’ERC a les eleccions europees, a la seu del partit a Tarragona, acompanyat de Vicent Villena, Josep Andreu, Lourdes Sepúlveda i Pau Ricomà (foto: ERC)

El camaleó

Diumenge passat, coincidint amb les eleccions europees, acabava Tàrraco Viva, el festival de reconstrucció històrica del món romà que, enguany, estava dedicat a August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort. És sabuda la vinculació històrica de Tarragona amb el primer emperador, fins al punt que, estranyament, les seves festes majors coincideixen amb el seu natalici i el seu òbit.

Tàrraco va ser el primer lloc de l’Occident romà en establir el culte imperial, sintonitzant amb el procés de transició de la República agonitzant a l’Imperi emergent. Des de llavors, Tarragona ha manifestat en moltes ocasions la seva capacitat d’adaptar-se a l’entorn polític, com els camaleons, que es caracteritzen per canviar de color tot responent a les alteracions ambientals i a les situacions de perill.

És la capacitat de Tarragona d’adaptar-se a situacions sociopolítiques canviants allò que, al meu parer, dóna la clau per interpretar els resultats electorals de diumenge a la ciutat, resultats, si més no, sorprenents, atesa les diferències remarcables que tenen amb la composició actual del consistori. Efectivament, els resultats a Tarragona diuen més del que està passant a Catalunya que no pas del que pot passar a Tarragona.

En definitiva, si una ciutat políticament camaleònica i adaptativa com Tarragona ofereix un resultats com els de diumenge, vol dir que, efectivament, el trànsit en la centralitat del catalanisme de l’autonomisme al sobiranisme és plenament consolidat. En un període de crisi ja no només econòmica, sinó política, el projecte de construir un estat propi té una capacitat de mobilització incomparablement superior a la dels seus competidors, massa vinculats a un statu quo considerablement erosionat, com posen de manifest els resultats en el conjunt d’Espanya.

Els resultats de Tarragona fan pensar que si bé no és segur que la majoria social —a Tarragona i en el conjunt de Catalunya— sigui independentista, és cert que l’independentisme ha esdevingut el discurs amb major capacitat de mobilització i clarament hegemònic en l’escena pública. És molt significatiu que el sobiranisme s’expressi de manera tan clara i contundent en la contesa electoral on la societat expressa amb major llibertat el seu descontentament, ja que la població no percep una vinculació entre el seu vot i la determinació de les polítiques públiques que l’afectaran en els pròxims anys —seria molt complicat escatir fins a quin punt aquesta sensació és correcta—. Això vol dir, en definitiva, que a traços gruixuts, el sobiranisme apareix com element regenerador de la vida política, mentre que l’unionisme es presenta com a desgastat i poc il·lusionant, com una representació del desgastat statu quo.

Això assegura un resultat positiu en una eventual consulta sobre la independència? O una victòria de les forces sobiranistes en les municipals?… No té perquè. Factors que compten poc en unes europees són determinants a l’hora de decidir el vot en altres conteses electorals —el desig d’estabilitat, o la percepció d’una major correlació entre el resultat electoral i la situació personal de l’elector, per exemple—. En tot cas, sense fer extrapolacions improcedents, els resultats confirmen una evolució política que no es pot considerar anecdòtica: la redefinició de la centralitat política a Catalunya en uns termes que impliquen la desvinculació amb un projecte polític d’abast espanyol. En tot cas, tot plegat, planteja un primer punt d’incertesa.

Artur Mas, Ramon Tremosa i Francesc Gambús, en un acte electoral de CiU (Foto: Pere Virgili - Ara)

Artur Mas, Ramon Tremosa i Francesc Gambús, en un acte electoral de CiU (Foto: Pere Virgili – Ara)

The elephant in the room

En llengua anglesa, s’utilitza l’expressió The elephant in the room per referir-se a una obvietat que es tendeix a elidir o evitar. Doncs bé, en aquest cas, l’elefant a l’habitació és, encara que pugui sorprendre el lector, la consulta del 9 de novembre. Les forces polítiques contendents en les eleccions de diumenge, particularment aquelles que defensen la seva realització, tendeixen a tractar la consulta com si no tingués implicacions des del punt de vista de la normalitat política; com si preguntar al cos electoral sobre una decisió transcendent i materialment constituent no afectés les condicions de realització de futures conteses electorals; com si, després del 9 de novembre, les regles del joc fossin les mateixes i les eleccions futures responguessin a un mateix patró polític i jurídic.

Així, diumenge a la nit, s’utilitzaven amb plena normalitat expressions com ‘cicle electoral’, ‘entrada en el govern’, ‘manteniment de les expectatives electorals’, ‘veurem què passa a les municipals’. El discurs de pràcticament tothom diumenge feia pensar que el 9 de novembre no és més que un diumenge de tardor, ressaca de castanyes i panellets, sense cap transcendència en l’evolució política futura del país. El cert, però, és que, en aquella data, hi ha anunciada una consulta en què el poble de Catalunya estaria cridat a pronunciar-se sobre si vol constituir un nou estat i, si és el cas, quina relació ha de mantenir el nou estat amb aquell al que ara pertany.

En aquest sentit, em sembla una obvietat dir que, passi el que passi el 9 de novembre —realització o no de la consulta; si és el cas, improbable, de la seva celebració, quin seria el resultat— s’obrirà una situació de crisi política sense precedents a Catalunya i, potser, al conjunt d’Espanya —del grec krisis, el moment decisiu, el punt d’inflexió—. En aquest sentit, no és només que no es puguin extrapolar els resultats de les europees a unes eleccions municipals en condicions normals, sinó que, a hores d’ara, ningú no sap quina pot ser la situació política en què les pròximes municipals es duran a terme.

Per això mateix, el que va passar a Tarragona diumenge no és significatiu en relació amb el que pugui passar a les municipals d’aquí un any; ni té massa sentit parlar d’aquella contesa electoral com si fossin unes eleccions normals en una situació constitucionalment estable, passi el que passi el 9 de novembre, tant si es vota, com si no es vota. En aquest sentit, cal demanar-se si els responsables polítics, avesats a preparar els cicles electorals en unes condicions de normalitat institucional, són conscients de la situació d’excepció que l’evolució política de Catalunya en els darrers anys tendeix a crear. Segona incertesa, doncs.

Cospedal, Cañete i Rayoy en un acte electoral del PP a Toledo (foto: ABC)

Maria Dolores de Cospedal, Miguel Arias Cañete i Mariano Rayoy en un acte electoral del PP a Toledo (foto: ABC)

Acorralado

La primera pel·lícula de Rambo, el soldat musculós, representant dels valors més autoritaris i violents d’Amèrica, que interpretava Sylvester Stallone portava com a títol original First Blood, però va ser estrenada a Espanya amb el més expressiu d’Acorralado. Es podia apreciar en el film la reacció desesperada d’aquell que se sent en una situació de perill.

Quina situació genera el resultat electoral de diumenge al Govern espanyol? Doncs bé, l’amenaça evident al statu quo polític que el sosté en forma de la dispersió del vot,  que respon a una voluntat més o menys imprecisa, ha de generar una situació d’intranquil·litat tant a La Moncloa com a Génova, atiada més que disminuïda per la implosió del rival habitual, que donava la tranquil·litat de les terres conegudes.

Efectivament, la situació que es planteja a Espanya és l’entrada en crisi del sistema de partits consolidat fa poc menys de trenta anys, amb una esquerra compartimentada i sense lideratge —el PSOE, cansat i desorientat; IU, entre l’aspiració al sorpasso i el mirada posada al retrovisor, mirant Podemos, una força emergent, que no permet encara una avaluació madurada—, el partit de Govern en hores baixes —guanyant agònicament, debilitat per una sagnia enorme de sufragis— i una sèrie de forces pretesament liberals, però amb profundes reserves cap el pluralisme, que les podrien posar en sintonia amb els corrents populistes de dretes que emergeixen arreu d’Europa —UPyD, Ciutadans—.

Aquesta situació incerta troba el Partit Popular amb majoria absoluta a les Corts, de manera que la seva debilitat electoral no es correspon amb la seva fortalesa institucional. Per aquest motiu, els judicis sobre la dimensió del canvi en el sistema de partits —eldiario.es titulava, ni més ni menys, que “Las europeas revientan el reparto tradicional de poder en España”— són prematurs.

Si un arrenglera la situació que genera a Catalunya el 9 de novembre amb la situació ambivalent del Govern —que disposa del poder de l’Estat, però s’enfronta a un horitzó incert, es percep discutit, veu amenaçat el manteniment del poder de què disposa— sembla evident que res no està decidit en relació amb l’evolució futura del sistema de partits a Espanya, on la voluntat de regeneració mostrada per l’electorat diumenge passat es pot veure seriosament corregida per la necessitat d’estabilitat i d’autoafirmació col·lectiva en relació amb la crisi catalana, o refermada per la consolidació de la vulnerabilitat social derivada de la gestió de la crisi econòmica.

En tot cas, és previsible que la vivència de l’amenaça per la nova situació generada per les europees contribueixi a reforçar l’immobilisme del Govern en relació amb la situació a Catalunya i estimuli, en general, la utilització de respostes contundents en escenaris en què la seva autoritat es posi en dubte. La deriva que pot implicar un Govern amb sensació de precari, però assentat sobre una majoria sòlida al Parlament i amb una enorme penetració amb totes les estructures de l’Estat, és imprevisible. Tercera incertesa, per tant.

Marine Le Pen, líder del Front Nacional, partit guanyador de les eleccions europees a França (foto: elperiodico.cat)

Marine Le Pen, líder del Front Nacional, partit guanyador de les eleccions europees a França (foto: elperiodico.cat)

Weimar: Eine Republik ohne Republikaner

Després de la Primera Guerra Mundial i la fugida del Kaiser a Holanda, es va proclamar la República a Berlín. S’iniciava així una fase convulsa de la vida política alemanya que va finalitzar amb l’accés de Hitler a la cancelleria al gener de 1933. La República, anomenada de Weimar perquè va ser el lloc on es van desenvolupar els treballs constituents, fugint de la situació convulsa de la capital del Reich va néixer amb una forta oposició interna, tant de la dreta nacionalista (völkisch) com de l’esquerra revolucionària, de manera que, en bona part de la seva trajectòria, els seus oponents van tenir una considerable representació institucional. Per això, ha estat descrita com una república sense republicans.

En les eleccions de la setmana passada, Europa sembla experimentar una situació anàloga, amb el creixement molt significatiu de les forces antieuropeistes tant a la dreta —el Front Nacional, l’UKIP— com a l’esquerra —Syriza—, que posen en dubte el consens posterior a la Segona Guerra Mundial entre la dreta moderada —la poderosa democràcia cristiana, amb líders com Adenauer i De Gasperi— i l’esquerra no comunista —com l’SPD, que renunciaria el 1959 al marxisme—, que ha estat central en la construcció europea —avui representant pels dos grans europartits: el PPE i el PSE—. Els resultats electorals ofereixen avui un Parlament Europeu que permet començar a parlar d’una Europea sense europeistes.

El populisme nacionalista de dretes i les esquerres radicals, alimentats per una gestió de la crisi allunyada de la gent corrent, amb tota la freda crueltat de la tecnocràcia, augmenten de manera molt significativa i amenacen un procés d’integració europea que fa més de dues dècades —des de Maastricht— que és incapaç de mantenir l’atractiu i que s’ha debilitat, més que enfortit, després de les successives ampliacions derivades de la caiguda del Mur, amb una ensulsiada tan significativa com el fracàs de l’anomenada Constitució europea.

Encara que els dos grans europartits conserven una majoria folgada conjuntament —403 dels 751 diputats a l’Eurocambra—, el deteriorament de la imatge del projecte europeu és evident i les forces que el discuteixen molt variades i en fase de creixement. En la situació actual, on la Unió Europea juga un paper importantíssim en el disseny de les polítiques econòmiques globals, aquest debilitament projecta una ombra sobre el futur, tant en l’interior com en l’exterior d’Europa. Al debilitament progressiu de la socialdemocràcia, que ja es feia evident en l’anterior contesa electoral, s’hi afegeix la crisi de les dretes moderades, que la solidesa de la CDU/CSU alemanya difícilment pot maquillar. L’escenari, doncs, també és incert en l’espai europeu. Una quarta incertesa, doncs, per acabar.

Jordi Jaria i Manzano

Professor de Dret Constitucional (URV)

jordi.jaria@urv.cat


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *