19 de febrer de 1976. Joan Carles I visita Tarragona, jove, somrient i enèrgic, després que anys enrere el dictador Franco ho deixés tot “atado y bien atado”. L’acompanya la reina Sofía. La plaça de la Font els espera amb candeletes. Una gran quantitat de pancartes els dóna la benvinguda. “Calafell amb els reis” i “El poble de Garcia amb els reis”, llegim, entre d’altres. Davant de l’edifici del consistori, vuit pals enarboren quatre banderes de Tarragona i quatre d’Espanya. La senyera no hi té cabuda. El monarca pronuncia unes paraules al balcó, on hom pot observar el domàs amb l’escut d’Espanya, decorat encara amb el águila de San Juan i tres paraules inesborrables: Una grande libre. Fotografies analògiques, en un blanc i negre desesperançador.
18 de juny de 1996. Joan Carles I el campechano, personatge encomiable i carismàtic, baixa d’un Mercedes blau a la Rambla Vella i saluda Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, i Joan Miquel Nadal, alcalde de Tarragona. El ministre d’Indústria, Josep Piqué, acròbata de les genuflexions—com demostrà posteriorment amb George Bush—, també s’ha volgut desplaçar fins a la ciutat. És l’hora de fer la puta i la ramoneta, és l’any del Pacte del Majestic. L’independentisme no és, ni molt menys, un moviment que aglutini una majoria social sòlida i transversal. Els qui defensen una III República tampoc no sumen un nombre d’adeptes que faci trontollar res ni ningú.
Al Saló de Plens, el quadre de Joan Carles, col·locat el 1985, presideix l’acte. Al seu costat es troba el del seu avantpassat, Felip V, que tants anys va costar de retirar de la sala, i que esdevingué un símbol més de l’autoodi que tantes vegades ens ha identificat com a poble. Complicitats. Tothom se sent còmode al costat d’una persona que cinc anys més tard diria, en un acte públic, que “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. A la rebuda al Camp de Mart podem reconèixer cares conegudes de la plana major de la política tarragonina. Reverències de Ballesteros, Aregio i Nadal. Fotografies en color que han perdut nitidesa, i que amunteguen pols.
2 de juny de 2014. Joan Carles I, el de les caceres a Botswana, el del duque em…palma…do i les seves conxorxes i corrupteles amb l’Institut Nóos, el de la Corinna i el del por qué no te callas, ha abdicat. Era l’opció més raonable si no volia enfonsar-se amb tot el vaixell, que ha perdut el rumb i la bona imatge pública. De ben segur que ara no llegirem a la premsa tarragonina un editorial com els que solia redactar Lluís de Salvador al Diari de Tarragona durant la II República. Però els mitjans de comunicació no són els únics que han transmutat amb els anys. Alguns d’aquells que el 1996 optaven pels pactes amb el govern estatal, ara són independentistes.
A la concentració contra la successió monàrquica i per la república—catalana o espanyola?—de la plaça de la Font cadascú va a la seva. Arga Sentís i Rocío León pengen una bandera republicana en un dels balcons laterals de la façana de l’Ajuntament; Pau Ricomà i Mònica Alabart llegeixen el seu manifest acompanyats d’una estelada; i l’esquerra independentista crema una imatge del príncep Felip i improvisa, en finalitzar l’acte, una manifestació fins a la Subdelegació del Govern. El lema España mañana será republicana i els crits d’independència es trepitgen, com a mínim, una ocasió. El volum d’assistents s’estén des de les escales del consistori fins a l’alçada del carrer Sant Fructuós, aproximadament. Una gran varietat de representants polítics s’hi reuneixen, però no se sent un clima unitari. Tot i la presència de militants socialistes com Xavier Sabaté, Victòria Pelegrín i Joan Sanahujes, ningú no confia que Ballesteros hi participi. Unió d’una institució anacrònica que busca renovar-se per no morir i d’una línia conservadora d’un partit polític que podria pagar molt cara aquella centralitat—defensa d’una monarquia constitucional, de la unitat d’Espanya i de la socialdemocràcia—que durant dècades li ha atorgat una immensa quantitat de vots a tot l’Estat, i que li ha permès competir electoralment, fins ara, amb el Partit Popular (PP). Tot indica que un sisè Felip regnarà. Fotografies digitals de l’actual alcalde obsequiant el futur monarca durant la recepció del Comitè Organitzador de Tarragona 2017 al Palau de la Zarzuela. Els qui volen un canvi de règim hi afegeixen un filtre. En blanc i negre.
