Experiències sobre la immmersió lingüística va ser el títol de la taula rodona, organitzada per SOMESCOLA a Tarragona a finals de maig a la seu de l’Institut Municipal d’Educació de Tarragona. Amb la intervenció de persones experimentades com l’Àngela Feliu, mestra i formadora; Alexander Hernàndez, membre de l’AMPA de l’escola Saavedra; Vicent Collado, estudiant valencià de la URV i Miquel Àngel Pradilla, professor de la URV- com a moderador- es desgranaren algunes de les idees que ens van fer reflexionar i que són motiu d’aquest article.
Amb l’aprovació de la LOMQE (llei Wert), dissenyada per espanyolitzar els nens i les nenes catalans, tal com va dir el mateix ministre Wert en el Parlament espanyol, el model d’immersió lingüística com a metodologia clau de l’escola catalana està amenaçat. Queda clar, doncs, que el govern espanyol no se n’amaga, ho exclama a cop de veu perquè ens preparem a rebre les garrotades necessàries per destruir la base metodològica i model lloat a Europa d’una escola cohesionada i equitativa gràcies al fet de no separar a ningú per raons de llengua: l’Escola Catalana.
A finals dels anys 80, l’escola va tenir un paper decisiu en defensa dels nostres nens; va decidir que donada la situació sociolingüística del moment i partint que a Catalunya tots els nens són catalans, sense discriminació per la seva llengua familiar, l’única aplicació viable del tractament educatiu del llenguatge el veien en l’escola catalana, entesa com la que usa el català com a llengua d’estudi i de comunicació en tots els nivells i en totes les matèries, tant oralment com per escrit.
No per això, trenta anys després podem dir que hem aconseguit la plena normalització. Mentre han entès que el català era una llengua de segona, ningú no hi trobava cap problema legal, però quan s’ha intentat assolir l’estatus de normalitat i es reclamen les mateixes conseqüències jurídiques per a un mateix concepte legal, el de l’oficialitat, es disparen tots els ressorts.
Els diferents governs de l’estat espanyol han vingut a pescar en la complexa societat catalana. Escudant-se en el liberalisme i els drets individuals estan intentant esborrar del mapa les minories culturals i lingüístiques i esdevenir així una col·lectivitat on l’hegemonia política de pertànyer a una nació, l’espanyola, faci que també es pertanyi a una cultura i a una llengua.
Les seves estratègies polítiques, iniciades fa molts anys amb la divisió lingüística territorial amb el País Valencià, han continuat amb el LAPAO a la Franja de Ponent i imposant les varietats dialectals a les Illes Balears. (Des d’aquestes línies voldríem tenir un record per a Jaume Sastre en vaga de fam per una educació digna, de qualitat i en català.)
A Catalunya, com que no tenen les majories polítiques, ens colpegen jurídicament i ja ningú no reconeix la sentència del Ple del Tribunal Constitucional de 23 de desembre de 1994 que donava contingut al fet que el català fos declarat per l’Estatut com la llengua pròpia de Catalunya. I on ataquen? Allà on Catalunya té les seves estructures d’estat: l’escola, la seguretat i ara més recentment la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Per tant, què volen aconseguir per la via de la legislació i de l’aprovació per part d’un pensament únic –la doctrina del PP- d’aquesta llei i amb la col·laboració del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Pretenen desmuntar el consens al qual s’havia arribat als centres a partir de l’aplicació d’uns projectes lingüístics que planificaven i marcaven les línies d’aprenentatge de la llengua catalana, la llengua castellana i les llengües estrangeres al llarg de l’etapa tenint en compte el perfil lingüístic de l’alumnat i del seu entorn.
Anhelen acabar amb l’excel·lent tradició pedagògica catalana; amb l’escola catalana; amb la passió que milers de mestres i professors hi han abocat per aconseguir que avui Catalunya no sigui un país dividit, derrotat i amb una llengua completament arraconada. Que avui el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament vol dir que volem que sigui la llengua comuna que serveixi per a la creació d’espais multilingües i multiculturals, que afavoreixin el desenvolupament de la competència plurilingüe i pluricultural necessària per esdevenir ciutadans i ciutadanes.
Per això, aquest dissabte 14 de juny hem de ser a Barcelona per unir totes les veus cridant ben fort: Per un país de tots, decidim escola catalana.
Joan Chavarria Panisello
Secretari de l’APELLC
(Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes)
