Carregant ...
Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Chucho Valdés en plena actuació

Chucho Valdés en plena actuació

“Esto es una catàstrofe si se queda vacío”, s’exclamava una dona amb accent cubà. Només quedaven cinc minuts per començar el concert i el Camp de Mart encara era mig buit. I no es va acabar d’omplir del tot. Ni molt menys. I això que el reclam era prou sòlid per penjar el cartell d’entrades exhaurides… En Chucho Valdès és un dels noms més reconeguts del jazz llatí. Guanyador de cinc Grammy i tres Grammy llatins. A més, el de Tarragona era l’únic concert que farà en tot l’estiu a Catalunya. No aterrarà a Barcelona fins al novembre. I serà després d’una intensa gira per mig Europa i Amèrica. I així i tot, a Tarragona, el rebíem a mig gas.

Aquella imatge desoladora de tant seients buits, feia pensar en un ambient fred, difícil de caldejar i de fer vibrar. I l’entrada ranquejant de l’artista a l’escenari no donava gaire més confiança. Chucho Valdés ja té 73 anys, però el seu caminar esclencat és només un miratge, que ens enganya i oculta l’energia que porta dins. Aquesta es desborda quan comença a tocar el piano. Tenia por que l’ambient no vibrés? Que fos un concert fred, impossible de remuntar? Il·lusa de mi! Al cap de cinc minuts l’ambient bullia, ple de notes, de matisos, d’energia musical en estat pur. El gran amfiteatre estava mig buit, és cert. Però els que hi érem estàvem garrativats, completament atrapats en el ritme delirant i frenètic de la música.

Chucho Valdés i els Afro-cuban Messengers

Chucho Valdés i els Afro-cuban Messengers

Chucho Valdès continua sent un virtuós, com a intèrpret i com a compositor. La seves mans ballen sobre el teclat amb una velocitat i intensitat aclaparadores. Les melodies i els ritmes es fonen, es barregen, s’alteren… De la improvisació, del jazz més modern, passa als ritmes llatins i d’allí a les danses ètniques, sense pausa, ni transició. Els seus temes són com una gran tela de mil colors i sense costura. I enmig d’aquell devessall de notes, en sec et sembla reconèixer una melodia. És d’una peça de música clàssica que es fon abans de poder-la situar, i després et sembla descobrir un estàndard de jazz, propi de les bandes sonores de Woody Allen. Pot ser Errol Garner? I de sobre es colen quatre notes de Summertime de Gershwin… Només quatre…

És la manera personal de Chucho Valdés de retre homenatge als grans que l’han inspirat. Ja els sentia de ben petit a casa, o quan acompanyava el seu pare, Bebo Valdès, a concerts… Count Basy, Duke Ellington, Glenn Miller i fins i tot Bach i Rachmàninov… No m’ho invento. Ell mateix els anomena a la seva pàgina web oficial. D’alguna manera tots ells són vius en la seva música i hi treuen el nas amb petits matisos que en sec et sorprenen i sacsegen.

Chucho Valdès és el solista d’un quintet brillant: els Afro-cuban Messengers. Un baix, tres percussionistes i un trompeta que, com ell, semblen portar la música a la sang i a l’ànima. I a mig concert, el ritme es calma. Sona Caridad Amaro, la cançó que va interpretar a Calle 54, la pel·lícula de Fernando Trueba, en què es va retrobar amb el seu pare, després d’anys de separació. Potser també la van tocar fa set anys quan van actuar junts a Tarragona. També era al Camp de Mart. Però no en fa cap referència… Chucho Valdès, abillat amb la seva habitual gorra blava, parla poc. No li cal. La seva paraula és la música.

El tram final del concert es va impregnar de ritmes llatins i la veu de Mayra Caridad Valdès que incitava el públic a cantar, a aixecar el cul de la cadira, a ballar. Ningú s’hi havia atrevit fins llavors, però ja feia estona que davant meu tres espectadors es removien rítmicament a la cadira. El final va ser el deliri. Dos bisos. Dos autèntics regals, un dels percussionistes ballant enfervorit i a punt de desmanegar-se a la platea i, al final, tots els músics sortint de l’escenari al ritme de la trompeta. Un concert per no oblidar. Llàstima que hi hagués tan poca gent per gaudir-ne. Què ho devia fer? El preu de les entrades? Sí, eren cares, però… La incapacitat de Tarragona per atreure espectadors de fora? Potser sí… El que és cert és que mai havia vist un Camp de Mart tan buit amb un espectacle tan gran. És qüestió de plantejar-s’ho.

Al final del concert, la Lluna plena guaitava per sobre la muralla.

Al final del concert, la Lluna plena guaitava per sobre la muralla.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *