Carregant ...

El crèdit i l’art de fer comèdia

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

13788068741328-0-680x276“Ens diem de tu ja?” I les rialles esclaten i ressonen a la platea del Teatre Tarragona. Aquesta simple frase, curta i aparentment innocent, és marca de la casa de Jordi Galceran. Arriba en el moment just, quan la tensió a l’escenari ja és insostenible, quan l’escalada verbal sembla que ja no té sortida, que no es pot anar més enllà. Llavors, impassible, el Jordi Boixaderas,, amb aquella veu que té (Mare de Déu quina veu!) ho deixa anar, com qui no vol la cosa: “Ens diem de tu ja?”. I la platea s’enfonsa en un mar de rialles.

És el primer punt culminant d’El crèdit, la darrera obra de l’inefable Jordi Galceran, que està veient repetit l’èxit d’El mètode Gronholm. La clau està en la brillantor i mala bava del text. Innegable. Però també en l’equip que el porta a escena. Sergi Belbel ha agafat, de nou, les regnes d’una obra de Galceran. Ja ho havia fet amb El mètode Gronholm i Carnaval. I Jordi Boixaderas també repeteix com a protagonista. És el tercer text de Galceran que estrena. No sé si és simple casualitat o és que s’està convertint en una mena d’actor fetitxe per a l’autor. I davant seu, en un duel dialèctic fantàstic, en Jordi Bosch.

el-credit-545x317Entendreu que aquest divendres anés al Teatre Tarragona amb unes expectatives altíssimes. Anava a veure, per fi, el gran èxit de la temporada. I em vaig trobar amb un pati de butaques ple fins dalt de gent, que com jo, anhelava riure amb un bon text i unes bones interpretacions. I crec que ningú se’n va anar defraudat a casa. Perquè El crèdit és la imatge perfecta dels engranatges ben engreixats d’una comèdia. El punt de partida és ben simple. Un client (Jordi Boixaderas) va al banc a buscar un crèdit i li diuen que no. Una situació anodina, en els temps que corren. Tot podria acabar aquí, si no fos perquè el client en qüestió és un torrecollons del cagar i és capaç d’ordir l’estratègia més inimaginable per aconseguir els diners. A partir d’aquí tot és desgavella, es capgira i els equilibris de poder s’alteren. El director de la sucursal (Jordi Bosch) deixa de tenir la paella pel mànec: “Qui ho diu que treballar a La Caixa és tranquil!”, s’exclama, però reconeix “Començar així el dia és original, com a mínim”.

Jordi Galceran no necessita grans arguments per construir grans històries. En té prou amb una anècdota que li permeti fer cinquanta mil giragonses i crear una teranyina dialèctica que atrapa l’espectador des del primer minut. I enmig de la comèdia, com qui no vol la cosa, es permet el luxe de colar les seves particulars punyalades al sistema: “Vinga, que vosaltres els bancs moveu la línia de la solvència com us convé!”, remuga el client. “D’aquí l’únic que t’enduràs és un punt de llibre”, li respon el director. I mentrestant les cadires van girant al voltant de la taula del despatx en una mena de joc del gat i la rata. Com a Paraules encadenades, una altra obra brillant de Galceran en què Boixaderas feia tàndem amb l’Emma Vilarassau. Client i director. Víctima i botxí. Veritat i mentida. I les cadires anar rodant.

A les obres del Galceran no li calen grans escarafalls, ni grans escenografies. Només uns bons actors, amb un domini escrupolós del ritme de la paraula, per fer bategar les rèpliques en un cescendo delirant que deixi el públic sense alè i mort de riure. Divendres en vam ser testimonis. I com diria aquell “No hase falta desir nada más, senyorita!”.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *