És el primer punt culminant d’El crèdit, la darrera obra de l’inefable Jordi Galceran, que està veient repetit l’èxit d’El mètode Gronholm. La clau està en la brillantor i mala bava del text. Innegable. Però també en l’equip que el porta a escena. Sergi Belbel ha agafat, de nou, les regnes d’una obra de Galceran. Ja ho havia fet amb El mètode Gronholm i Carnaval. I Jordi Boixaderas també repeteix com a protagonista. És el tercer text de Galceran que estrena. No sé si és simple casualitat o és que s’està convertint en una mena d’actor fetitxe per a l’autor. I davant seu, en un duel dialèctic fantàstic, en Jordi Bosch.
Jordi Galceran no necessita grans arguments per construir grans històries. En té prou amb una anècdota que li permeti fer cinquanta mil giragonses i crear una teranyina dialèctica que atrapa l’espectador des del primer minut. I enmig de la comèdia, com qui no vol la cosa, es permet el luxe de colar les seves particulars punyalades al sistema: “Vinga, que vosaltres els bancs moveu la línia de la solvència com us convé!”, remuga el client. “D’aquí l’únic que t’enduràs és un punt de llibre”, li respon el director. I mentrestant les cadires van girant al voltant de la taula del despatx en una mena de joc del gat i la rata. Com a Paraules encadenades, una altra obra brillant de Galceran en què Boixaderas feia tàndem amb l’Emma Vilarassau. Client i director. Víctima i botxí. Veritat i mentida. I les cadires anar rodant.
A les obres del Galceran no li calen grans escarafalls, ni grans escenografies. Només uns bons actors, amb un domini escrupolós del ritme de la paraula, per fer bategar les rèpliques en un cescendo delirant que deixi el públic sense alè i mort de riure. Divendres en vam ser testimonis. I com diria aquell “No hase falta desir nada más, senyorita!”.