Heu sentit vibrar Tarragona aquest cap de setmana? Això és que no heu parat bé l’orella. O simplement que no us heu acostat al Camp de Mart. Dissabte, prop de 300 cantaires hi van interpretar la cantata de Sant Nicolau de Benjamin Britten. Era el concert de cloenda de la Setmana Cantant. Diumenge, la Banda Unió Musical de Tarragona hi va experimentar, per primer cop, amb les sonoritats del jazz. Els dos esdeveniments són una mostra de la vitalitat associativa i musical de la ciutat.
La Cantata de Sant Nicolau és una obra magna en tots els sentits. Per la seva qualitat i perquè requereix d’un cor molt nodrit per fer-la vibrar en la seva plenitud. Britten la va composar el 1948 per a una celebració acadèmica. A Tarragona ha servit per tancar una setmana de tallers i concerts organitzats pel Cor Ciutat de Tarragona. Aquesta ha estat la setena edició de la Setmana Cantant, una aventura que es va iniciar el 1997 i que se celebra cada tres anys. En aquesta ocasió hi han participat cors d’Argentina, Brasil i Alemanya.
Des dels seus inicis la Setmana Cantant ha ofert la possibilitat de gaudir de grans obres corals que difícilment arribarien a la ciutat d’una altra manera. I amb resultats notables. El 1997 va ser el Carmina Burana. I en la passada edició, la de 2011, la simfonia número 2, Lobgesang, de Felix Mendelssohn. Enguany les notes que han ressonat eren molt més contemporànies. Les de Britten.
I per donar-los vida, a més dels tres-cents cantaires, hi havia l’orquestra Camerata XXI, en una formació, això sí, més reduïda que en ocasions anteriors. El tenor vallenc Roger Padullés també repetia com a solista. I per arrodonir-ho del tot, una cinquantena de veus blanques procedents dels cors infantils del territori. Tot plegat sota la direcció de Jordi Casas.
Sentint el concert, pensava en com d’espectacular deuria sonar a la catedral. El Camp de Mart és un auditori envejable. Però és un espai obert i el so es dispersa. I ni els cantaires, ni l’orquestra, ni el tenor comptaven amb micròfons. L’obra no va lluir en la seva plenitud. En els moments més introspectius les notes es perdien. A la catedral haurien ressonat i, a més, s’hauria pogut aprofitar el gran orgue, que, al Camp de Mart, es va substituir per un minso teclat elèctric.
Crec que era el mateix teclat que diumenge acompanyava la Banda Unió Musical de Tarragona, en el seu primer exercici jazzístic. Tant hauria costat llogar un piano de cua per a l’ocasió? Segurament els dos concerts haurien lluït molt més si n’haguessin disposat d’un. Potser resultava massa car. O potser no ens acabem de creure aquests concerts, que cavalquen entre l’amateurisme i la professionalitat.
Diumenge, amb les notes de Britten encara ressonant en l’aire, la Banda Unió Musical es va enfundar, per primer cop, en la pell d’una Big Band. “Quan m’ho van proposar, vaig dir de seguida que si. A mi, aquestes coses no em fan temor”, comentava l’Óscar Miguel. Ell dirigeix la banda tarragonina des de fa prop de tres anys. I l’ha oberta a noves sonoritats i estils. “Abans les bandes de música eren com els germans pobres de les orquestres simfòniques. Però ara hi ha molts autors contemporanis que fan música per a banda. A més, les bandes tenen una sonoritat molt versàtil i es poden adaptar a molts registres”. Entre aquests hi ha el jazz.
El concert de diumenge era tota una primícia. La iniciativa va sorgir del trombonista Luís Claduch i el saxo David Cañamero, que al seu voltant han aplegat un septet de bons solistes amb la voluntat de realitzar concerts amb bandes d’arreu de Catalunya. I la primera en acceptar el repte ha estat la de Tarragona. Abans de Nadal és possible que la d’Amposta repeteixi l’experiència.
El concert de diumenge va anar de menys a més. Des de la platea, la sensació era que els músics es deixaven anar a mesura que avançava el temps. I el públic es tornava més receptiu a mesura que cada cop identificava més peces. A la segona part el bolero Sabor a mi, enllaçava amb la bossanova d’Antonio Carlos Jobim i amb el bebop de Dizzy Gillispie. El punt culminant arribà amb els bisos, quan el septet interpretà una tanda d’improvisacions a la cubana, amb la col·laboració del trompetista tarragoní Oscar de la Salud i el valencià Manolo Díaz. I amb l’última nota del concert fos a negre. I el públic, de peu.
Ja veieu que el cap de setmana ha estat intens. I encara no he dit res del concert de Camera Musicae al claustre del seminari. Senzillament no vaig poder anar-hi. Era al mateix dia i hora que la clausura de la Setmana Cantant. A vegades en aquesta ciutat sembla que fem les coses d’esquena els uns dels altres. Pocs i malavinguts. O simplement descoordinats…
Un parell d’apunts pel que fa al concert de clausura de la Setmana Cantant. El teclat electrònic suplia l’orgue, però no el piano que van tocar a quatre mans en Josep Surinyac i el Jordi Armengol. El mateix piano que el dia anterior havien tocat la Diana Baker, en Marc Torres i en Pablo Trindade al Concert dels Tallers, al Palau de Congressos.
És veritat que aquest Britten (en especial, la Simple Symphony de la primera part) hagués guanyat molt en un espai tancat. Però ticn els meus dubtes pel que fa a la Catedral: hi haguéssim guanyat amb un orgue de debò; però l’acústica de l’edifici és complicada (potser sota de l’orgue, a l’espai de l’antic Cor, és on sona millor); i encabir-hi 300 cantaires, una orquestra de corda, piano i percussió, sense despentinar-se gaire, ja és una empresa que frega l’impossible.
Un dels mèrits de la Setmana Cantant és la unió d’amateurisme i professionalitat. A Catalunya, hi ha molt pocs cors professionals, és a dir, que mantinguin una relació laboral amb els seus cantaires. Per tant, la immensa majoria de cors són amateurs, encara que demanin als seus cantaires uns mínims d’educació de la veu o de lectura musical, o el compromís d’aprenentatge. La Setmana Cantant posa en mans d’aquests cantaires i cors l’oportunitat no només de fer un repertori fora de l’abast dels seus cors d’origen, sinó de treballar amb cors i directors d’una gran competència professional i musical. I això sempre és una alenada d’aire fresc ben enriquidora.
Gràcies per l’ Article Anna, llàstima que el meu nom no és Óscar jeje…
Xavi, quin greu haver-te canviat el nom…. Hi tinc una tendència natural i mira que em vaig llegir i rellegir l’article abans de penjar-lo!!!
Jordi, jo des d’on seia el piano em quedava completament amagat… I de lluny no hi veig gaire, per això vaig tenir la impressió que es tocava tota l’estona amb el teclat… És una badada important i demano disculpes. La proposta de la catedral era una simple idea llençada a l’aire… Ja m’ho vaig imaginar que hi hauria problemes d’espai i segurament reverbera massa, però vaig tenir la sensació que al Camp de Mart es perdien molts matissos i era una llàstima perquè el concert era genial. Vau triar una gran obra, que jo desconeixia i em va encantar. Us felicito de debó.