Diu que de petita no li agradava el jazz. Ni a ella ni a la seva germana. El seu pare n’era un apassionat i no feia més que posar-los-en discos. La immersió va donar els seus fruits. Primer va començar a entrar en el dixie. Ara, es declara fan de Charles Mingus. I el que de veritat és important, ella mateixa s’ha convertit en la jove promesa del jazz català.
L’Andrea Motis només té 19 anys, però ja en fa sis que trepitja escenaris posant-se el públic a la butxaca. “Veritat jazzística” va escriure el Josep Maria Espinàs la primera vegada que la va sentir. Molts diuen que té una veu de seda i l’admiren per les seves precoces habilitats amb la trompeta i el saxo.
Dissabte l’Andrea Motis i el seu mentor, Joan Chamorro van tornar a Tarragona, al Camp de Mart. No van venir sols, ni amb el seu quintet habitual. Ni amb la Locomotora Negra, com l’any passat. No. L’Andrea Motis s’està fent gran i els seus projectes també. Cada cop més sòlids, més ambiciosos. Van venir acompanyats amb una big band formada per primeres figures del jazz. Catorze músics del nivell del pianista Ignasi Terraza i el trompetista Mathew Simon. La formació es va estrenar la passada tardor al Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona i d’aquí un mes presentarà el seu primer disc.
Van començar puntuals, mentre encara entrava públic, amb un bebop instrumental. Era per escalfar motors. Li vam sentir la veu per primera vegada a la nit presentant tímidament la segona cançó: You’re not de kind. L’havia popularitzat Sarah Vaughan. I l’Andrea Motis la va cantar amb tota la seva candidesa. Té una veu suau, natural, gens estrafeta. No és una veu explosiva, però està plena de matisos i s’adapta com un guant a les variacions del jazz. “El que fa no és gens fàcil”, em deia la Núria Cartañà, presentadora de Tarragona Ràdio i veu dels Frank O’Lee Sons. Però l’Andrea Motis fa que sembli fàcil. D’aquí ve el seu èxit. La música surt d’ella com la cosa més natural del món.
A la nit hi va haver diversos moments màgics. Com quan va cantar My favorite things. Una cançó original de Sonrisas i lágrimas, passada per sedàs de John Coltraine i adaptada per a l’ocasió per Sergi Vergés, trombó i arreglista de la big band. O quan es va endinsar en la bossa nova amb Flor de lis. La seva veu, tan íntima, tan suau, tan jove, encaixa a la perfecció amb la subtilesa de la bossa nova. Ho va demostrar de nou als bisos quan, només acompanyada amb el seu quintet habitual, va interpretar Carinhoso de Joäo Gilberto.
“Ara si, no?”, em preguntava Núria Catañà. “I tant, ara si”, li vaig respondre. M’ho deia perquè tot i la qualitat brillant de la banda i la subtilitat d’Andrea Motis, la nit m’estava resultant freda. Potser senzillament és que jo estava poc receptiva. Però tenia la sensació que el públic respirava igual que jo i no s’havia deixat emportar del tot per la música. Potser la gent esperava la brillant explosió d’estàndards ultraconeguts amb què l’any passat van obsequiar el públic amb la Locomotora Negra. Potser és que tot plegat era massa pulcre. Potser és que a l’Andrea Motis encara la domina una certa timidesa, que li impedeix omplir l’escenari del tot.
No negaré que el concert va ser exquisit. Ho va ser. Però, per alguna raó, em vaig quedar molt a la superfície. Possiblement esperava més concessions als estàndards més famosos. El repertori era valent, atrevit. Coltrane, Miles Davis, Gerry Mulligan… El Jordi Jaria, col·laborador del Fet a Tarragona i melòman empedreït, deia que li havia agradat molt més que l’any passat, precisament per aquesta valentia i atreviment.
El que és cert és que el projecte conjunt d’Andrea Motis i Joan Chamorro té un llarg camí per recórrer. Al setembre actuaran a París i a Londres. El camí va començar amb la Sant Andreu Jazz Band, la big band més jove d’Europa, quan l’Andrea era una nena. Encara balla tímidament com si ho fos. Però ja no ho és. És una bona cantant i una bona instrumentista. I per això l’acompanyen els millors.
