Aquest és un fragment de l’article publicat al blog ‘Vistes’, vinculat a la revista Descobrir Catalunya:
Els 130.000 espectadors que van assistir al festival Tarraco Viva en la seva XVI edició —que els experts consideren com el festival de divulgació històrica romana més important d’Europa— no van ser prou per tal que la majoria de mitjans barcelonins giressin el cap vers el sud. Estic convençut però, que la responsabilitat és fonamentalment nostra i dels nostres representants. Tanmateix, com a país, tenim un problema.
Fa uns mesos, en una auto-entrevista per parlar del seu darrer llibre (molt poc elegant, per cert), el director de La Vanguardia va vindre a dir que l’essència de Catalunya residia a l’Empordà, que si un cataclisme arrasés el país, aquest es podria reconstruir a partir d’aquesta comarca. Res a dir davant una opinió personal, sinó fos perquè aquesta l’expressa el director del diari més influent del país i rebla el clau d’una visió que considero pobre, tòpica i reduccionista (malgrat que l’Empordà em sembli fantàstic). La meva reacció no va ser d’indignació sinó de profunda tristesa.
Catalunya és, en efecte, un país de dimensions petites. Ara bé, aquesta incapacitat per mirar el sud —i l’oest, per cert— l’empetiteixen mentalment d’una manera especialment greu en els moments històrics que estem vivint. No crec que cap català discuteix la importància de Barcelona i de tenir una gran capital. Al contrari, n’estem ben orgullosos. Tanmateix, una cosa és tenir una gran capital i l’altra que només existeixi una gran capital. Si el problema d’Espanya és Madrid, seria bo evitar que el de Catalunya acabi sent Barcelona (i en aquest punt, el nou periodisme hi té molt a dir a l’hora de proposar noves mirades, noves perspectives que enriqueixin la imatge simplificada que ara tenim del país).
La idea de Catalunya nascuda de la Renaixença és, en essència, profundament carolíngia i, des del punt de vista polític, és evident que Catalunya neix a l’Edat Mitjana. Tanmateix, culturalment, venim de molt més enrere. De fet, encara parlem llatí. I això em porta a preguntar-me quin serà el nou relat per una Catalunya independent? Serem capaços de superar Guifré el Pilós? D’anar més enllà? De recuperar les nostres arrels clàssiques i convertir-nos en una veritable capital de la mediterraneïtat? Un bon amic meu fa temps que diu que som hereus i estem en millor situació que ningú per capitalitzar els valors universals sorgits d’aquest petit racó del món. Jo me’l crec i, si una cosa podem recuperar del que ens va ensenyar August, és a pensar en gran.
Completament d’acord amb Rafael. Ací només som bons per a notícies sensacionalistes i dolentes. Les bones noticies no venen diaris i menys encara si són de les comarques del sud. Les comarques de Lleida no estan millor que nosaltres. Hem de cridar el doble que els altres per aconseguir que ens sentin. Hem d’assolir fites el doble de grans per tal que ens les publiquin. Hem de ser el doble bons en qualsevol camp per a que ens tinguin en consideració. Però tot i així, quan ho fem tan sol mereixem un petit article en un racó perdut de les pàgines menys llegides.
Doncs que no pateixin. Ho farem.
Xavier Climent
Si us plau, no tot té relació amb el procés independentista que alguns volen per Catalunya. I sobre el que diu l’autor de evitar que Barcelona acabi sent el problema de Catalunya, per Tarragona ja és un problema. No se si per la resta de Catalunya, però a Tarragona ens tenen abandonats i els greuges són molts. D’altra banda, llarga vida a l’emperador August i a Tarraco.
Rafa, fantàstic.