Advertisement
Carregant ...

Tres metàfores i una pregunta

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Assaig de la Via Catalana de 2013 a la plaça de la Font l'estiu passat (foto: Fet a Tarragona)

Assaig de la Via Catalana de 2013 a la plaça de la Font l’estiu passat (foto: Fet a Tarragona)

S’acosta la Diada i l’Assemblea, Òmnium i tot un conjunt d’entitats estan preparant una manifestació històrica a la ciutat pel proper 11 de setembre al matí davant de l’Ajuntament. S’hi reivindica el dret a decidir dels tarragonins, interpel·lats com a catalans el proper 9 de novembre. Tot seguit exposaré tres imatges prou eloqüents amb la finalitat que s’entenguin de manera amena alguns dels fonaments del dret a decidir que reivindiquem cada cop més ciutadans de Tarragona. Deixo a criteri del lector el destriament entre allò que és útil i allò que és fútil en aquestes comparacions.

– Metàfora dels amics. Imaginem-nos prenent una cerveseta a la Plaça de la Font, vostè, jo i alguns amics comuns. Parlem de política: per exemple, si preferim una monarquia o una república, com a forma de govern. Com passa sempre amb els bons debats, tenim opinions diferents i les defensem amb respecte, arguments i passió.

Però figuri’s vostè que s’ha sentit profundament ofès per algun comentari desafortunat d’un dels contertulians -aquestes coses a vegades passen-, motiu pel qual decideix que és millor aixecar-se i marxar.  Quin sentit tindria que enlloc de poder marxar lliurement, ens n’hagués de demanar permís als altres? Si els altres quatre companys de taula votem que es quedi i som majoria (quatre a un), és just que vostè es quedi en contra de la seva voluntat? No era la mateixa voluntat de tenir aquella conversa, des de la llibertat de cadascú, el que la feia valuosa en sí mateixa? És ben contraintuïtiu que vostè s’hagi de quedar per la voluntat dels altres. I si té per costum convidar-nos a la cervesa, és particularment pervers, a més de contraintuïtiu.

– Metàfora del divorci. Els matrimonis es fan… i a vegades es desfan. Les parelles signen contractes que plasmen l’afecte entre dues persones. Què passa quan, des de la mateixa llibertat amb què s’han unit, volen rescindir el contracte matrimonial? Bé, si ho volen fer tots dos ningú negarà que és ben legítim que ho facin, no sembla tenir massa sentit un matrimoni en contra de la voluntat del seus cònjuges.

Probablement sigui més complex el cas en què un dels dos es vol divorciar i l’altre no. Però si condicionéssim el dret al divorci al fet que fos ‘mútuament acordat’, estaríem atorgant poder de vet a un dels cònjuges i conduiríem la persona que infructuosament vol marxar a una situació de retenció forçosa, si no de segrest. Una situació així, per més inri, afavoriria un increment de les situacions de maltractament, atès que no hi hauria cap risc de “perdre” l’altra persona, entesa en aquesta relació com una possessió.

Per a evitar aquest efecte nociu, només cal que acceptem que la voluntat ferma d’un dels dos és suficient per a donar per finalitzat el matrimoni, és a dir, que n’acceptem el caràcter unilateral. Així, de pas, incentivem els membres de la parella a demostrar-se dia a dia la seva estima, no sigui que el dia menys oportú un dels dos es trobi amb les maletes al carrer.

– Metàfora de la UE. Espanya forma part de la UE. Però tots sabem que, a Europa, qui paga, mana. I manen els alemanys. Els creditors alemanys presten ingents quantitats a Espanya i, per assegurar-se que els les seran retornades, en condicionen l’ús d’acord amb els seus interessos, per exemple imposant polítiques d’austeritat.

Aquesta relació en molts aspectes perjudica Espanya perquè li impedeix mantenir polítiques de protecció de la seva ciutadania davant la crisi, la priva d’emprendre les accions d’estímul econòmic més adients atesos els seus interessos i resta poder a la seva sobirania nacional.

Si arriba un dia en que aquesta relació esdevé insuportable pels espanyols, no serà lícit que puguin decidir si no els surt més a compte sortir de la UE? És evident que la sortida d’Espanya de la UE afecta tot el conjunt de països europeus, però: és argument suficient per a que ho votin tots els països, si Espanya es queda o se’n va? Òbviament, no.

És pel sentit comú que es desprèn d’imatges com aquestes que als respectius referèndums d’autodeterminació de Noruega, Islàndia, Quebec o Eslovènia van votar aquests països i no els estats dels quals formaven part. Per això també serà Escòcia i no el Regne Unit qui sotmeti a referèndum la seva decisió. Internacionalment, aquest debat està superat.

– La pregunta. És possible que el nostre lector més legalista sostingui que les lleis i l’estat de dret són el mateix que la democràcia, o fins i tot que estan per sobre. Potser considera poc encertades les metàfores i n’aporta de millors. Si aquest és el cas, seran llegides amb respecte i atenció. Però proposo que aquest mateix lector ens respongui la pregunta següent: si vostè sabés que la majoria dels catalans volen democràticament la independència, creu que Catalunya hauria de romandre a Espanya per la força?

Cada dia som més els ciutadans de Tarragona que defensem el dret a decidir de Catalunya, amb la normalitat de qui defensa aquest mateix dret pels amics, les parelles i els estats. Precisament perquè el nostre país és plural i de tots, volem debatre i votar plegats aquest futur. Perquè votar és democràcia i això és exactament el que reivindicarem milers de tarragonins l’11 de setembre a les 11h a la Plaça de la Font.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *