El que fa aquesta dona amb la veu no és d’aquest món. No és que canti bé. Ni que tingui una tècnica depurada i una capacitat d’afinació brutal. No. Això és el de menys. El que realment la fa especial és la seva capacitat de donar-se completament a dalt de l’escenari, de despullar-se emocionalment, de transmetre tota mena de sentiments i sensacions. És igual com de gran sigui l’auditori. Ella arriba a tots els racons. Dissabte el Camp de Mart estava gairebé ple del tot. I se’l notava vibrar amb cada nota.
La Marta Ortega, que és professora de violí, m’explicava un dia que va coincidir amb ella a l’ESMUC. “Ja llavors era al·lucinant. Era capaç de fer-nos plorar a tota la classe només fent exercicis de veu”. D’allí, de l’ESMUC, van sortir Las Migas, el grup de flamenc amb què Sílvia Pérez Cruz va començar a despuntar. Ara ja fa anys que vola sola i es dedica a explorar els seus propis camins musicals. Personalíssims. Arriscats. Fa dos anys va publicar el seu primer disc 11 de novembre. I ara fa uns mesos va aparèixer el segon: granada. “Així amb minúscules”, diu ella, “perquè és dolç com la fruita, però també explosiu”. Aquest no és un projecte en solitari. El comparteix amb un altre experimentador nat. Un cul inquiet: Raül Fernández Refree.
Dissabte, al Camp de Mart, els van anar desgranant un a un. Oferint la seva particular visió de cadascuna de les peces. Explorant les seves possibilitats expressives al màxim. I el públic delirant. Amb L’hymne a l’Amour d’Edith Piaf va arribar la primera gran ovació. I de l’explosió al recolliment avellutat d’un estàndard de jazz: I got along without you. Com una carícia. I d’allí amunt una altra vegada, amb Mercè de Maria del Mar Bonet, amb unes reververacions i uns retrunys de guitarra que feien tremolar tot l’audotiri. Una muntanya russa contínua. I quan cantava Acabou chorare, feia “cri cri” i “cri cri” li responien els grills dels jardins. I ella reia. “Que bé que sonen els grills de Tarragona. O és un mòbil?”.
Entre cançó i cançó, a Sílvia Pérez Cruz li agrada bromejar amb el públic, amb aquella veu gairebé infantil que té quan no canta. Dissabte van tenir problemes de so. “Este monitor està vibrando, parece que vaya a petar”, deia. I dues cançons més tard: “Juan córtalo ya. Ellos (pels de les primeres files) estan flipando. Intentaba hacer coreografías para que cortaras! Eh, ¡que sin Juan no somos nada!!”. El públic reia amb ella i li agraïa la sinceritat. Com quan va confessar que estaven dels nervis perquè el dia abans havien tocat a Sevilla i pel camí havien estat a punt de perdre una guitarra. Però els problemes sobrevinguts no els van restar energia, ni força, ni qualitat.
“T’ha passat ràpid?” li preguntava al seu company a la recta final del concert. “Molt ràpid”, responia ell. “Jo tenia la sensació que el d’avui seria un concert amb molta intensitat”. “Sí home!! Una hora abans de començar pensàvem que ens ofegàvem!”. Però no es van ofegar i ens van delectar amb quatre bisos. Amb el primer van fer esclatar rialles. Qui ens ho havia de dir que acabarien versionant Amy Winehouse i Beyoncé? Era el moment petardu de la nit. Un regal refrescant després del dramatisme de temes com l’Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernández o les Corrandes d’exili de Joan Olivé. No fos cas que esclatéssim amb tanta emoció! A crits el públic li reclamava el Gallo rojo. I amb aquesta cançó van acabar. Van ser dues hores i quart de concert. Els llums de les muralles ja feia estona que s’havien apagat. I també feia estona que un espectador havia cridat amb veu atronadora: INCOMENSURABLE!!!