Advertisement
Carregant ...

L’últim reducte de l’esperança

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una imatge del Bosc de la Marquesa (foto: David Oliete)

Una imatge del Bosc de la Marquesa (foto: David Oliete)

El litoral tarragoní està envaït per vies de trens, carreteres, instal·lacions portuàries, passeigs i habitatges. Tot? No! Com si fos la nostra Gàl·lia particular, el Bosc de la Marquesa roman aturat en el temps, gairebé verge de qualsevol petjada de ‘civilització’. El convenciment dels propietaris de la finca va permetre preservar aquesta joia natural, que afronta ara el repte de regular el seu accés.

La metàfora inspirada en Astèrix la va escriure ja fa uns anys el geògraf Rafael López-Monné. Coneixedor com pocs dels paratges naturals del país, és probablement una de les persones que més bé es mou per la zona. N’ha parlat als seus llibres (són imprescindibles els diferents volums de la seva guia A peu per les comarques de Tarragona) i la reivindica com una de les peces fonamentals del projecte Camins de Tarragona, dins del marc de l’Anella Verda. No n’hi ha per menys: en una costa literalment trinxada per un mar de ciment, l’atzar i la voluntat de determinades persones va permetre obrir un meravellós parèntesi, una bombolla de poc menys de dos quilòmetres llarg de costa  d’un valor enorme, i no només des del punt de vista simbòlic o romàntic per haver-se preservat sense intoxicacions humanes. Un museu natural a l’aire lliure, com l’han catalogat alguns, i a menys de set quilòmetres del centre de la ciutat.

El Bosc de la Marquesa és el nom amb què es coneix la franja litoral que separa la punta de la Creueta, al final de la platja Llarga, amb la punta de la Móra, i té un valor mediambiental molt elevat. La gran joia de la corona és el savinar litoral, format per la savina i el llentiscle, una autèntica raresa a la costa catalana. També hi podem trobar diferents exemplars de margalló, l’única palmera autòctona d’Europa. Destaca, a més, la presència de l’ensopeguera, més coneguda pel seu nom científic, limoniun, una planta amb flor que només creixa entre les roques tarragonines. “Costa molt trobar boscos tan ben conservats a primera línia de mar. Però és que en el cas del savinar estem parlant de l’últim reducte que queda a tot el litoral català!”, destaca el biòleg tarragoní Jordi Bru, qui ens ofereix una visita guiada a l’entorn. “És una petita joia del nostre patrimoni natural, especialment interessant des del punt de vista de la biodiversitat”, afegeix. Tot i l’erosió cada vegada més freqüent, les dunes que hi ha a la punta de la Creueta i al final de la platja Llarga també són cares de veure a la costa catalana.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que publiquem al número 7 de la revista FET a TARRAGONA. La publicació la podeu trobar al preu de 5€ (de regal, el vídeo de la història del Concurs de Castells) en quioscos i llibreries de la ciutat.

També us en podeu fer subscriptors per només 30€ l’any i rebreu les revistes còmodament a casa. Podeu complimentar la subscripció clicant aquí. Estem ja preparant el número 8 del FET, que sortirà a la venda el 10 de novembre.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

2 respostes a “L’últim reducte de l’esperança”

  1. Interessant article Jordi. Ens alegra moltíssim veure una publicació al voltant del Bosc de la Marquesa, però no podem resistir-nos a fer algunes observacions.

    Com ja saps la nostra empresa, Arrel (www.arrel.net), està formada per dues Arqueòlogues del Paisatge, Itxaso Euba (https://icac.academia.edu/ItxasoEubaRementeria) i jo mateixa (https://icac.academia.edu/MariaJes%C3%BAsOrtega).
    Treballem a Tarragona i una de les nostres branques principals d’actuació, a banda de l’Arqueologia, és el Turisme Cultural enfocat, sobretot, a la difusió del coneixement dels paisatges que ens envolten.

    Després de llegir el teu text i, donada la nostra tasca professional a Tarragona, hem cregut convenient fer un parell de matisacions importants.

    El Bosc de la Marquesa no “roman aturat en el temps” i està molt lluny de no presentar “gairebé cap petjada de ‘civilització’”.
    És un Paisatge Cultural, un Paisatge Històric i, com a tal, és producte de la combinació de l’acció humana i natural. Sí. De fet, no es pot dir gairebé en cap lloc del planeta, i menys en Europa, que hi hagi cap paisatge “natural”, tots els paisatges actuals son producte en gran mesura, de l’acció humana.

    Per a entendre aquest paisatge (o qualsevol altre) en la seva complexitat i dimensió, et convidem a que vinguis a conèixer-lo de la nostra mà. En totes les nostres “rutes per descobrir paisatges històrics”, expliquem com s’ha format cadascun dels àmbits que ens envolten, quines activitats realitzades pels nostres avantpassats varen transformar el medi natural i com, al llarg dels mil•lennis, aquestes han acabat de perfilar l’aspecte que avui tenen.
    El Bosc de la Marquesa n’és un bon exemple.

    En ell trobem, entre altres elements, camps de conreu (abandonats), masos centenaris, torres de guaita, pedreres i embarcadors, res de natural!! Que no hi hagi un port esportiu, un càmping o apartaments de platja no significa que un paratge sigui “verge”!
    Els estudis portats a terme pel Grup de Recerca en Arqueologia del Paisatge de l’ICAC (www.icac.cat), dirigit pel Dr. Josep Maria Palet, posen de manifest que aquest mateix indret en època romana va ser explotat com a pedrera, com a lloc d’obtenció de fusta i com a port; i que durant l’Edat Mitjana hi predominaven els camps de cultiu (de secà) i els masos. Una visió totalment diferent de la que tenim avui dia del mateix indret!

    Per acabar aquesta reflexió, us convidem a tots a vindre a qualsevol de les nostres rutes pels paisatges històrics de Tarragona.
    http://www.arrel.net/ecoturisme/

    Salut i cultura!

  2. Jordi Suriñach ha dit:

    Benvolguda Xusa,

    En primer lloc, moltes gràcies per llegir l’article i pel comentari. És un plaer que experts en la matèria llegeixin el ‘Fet a Tarragona’ i esmercin uns minuts per fer-hi les seves aportacions.

    En relació a les teves observacions, només vull afegir que l’article penjat a la versió digital del ‘Fet a Tarragona’ és, tal com ja s’explicita, un fragment del text complet, publicat al número 7 de la revista. En el llarg fragment que no apareix al web ja queda clar que l’empremta de l’home en aquest indret és evident i es citen diferents exemples. En qualsevol cas, prenc nota per intentar utilitzar expressions com “roman aturat en el temps” de forma més precisa.

    Conec les vostres rutes i, tan bon punt disposi de l’oportunitat, intentaré gaudir-ne. Gràcies per la invitació!

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *