Advertisement
Carregant ...

L’energia transformadora de la Fundació Vicente Ferrer

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Jordi Folgado, responsable de la Fundació Vicente Ferrer a Espanya (esquerra), i Moncho Ferrer (dreta), director de programes de la Fundació i fill de Vicente Ferrer.

Jordi Folgado, responsable de la Fundació Vicente Ferrer a l’Estat espanyol (esquerra), i Moncho Ferrer (dreta), director de programes de la fundació, durant la seva estada a Tarragona, el passat 28 d’octubre. Aquell dia, a la tarda, van explicar a la URV la tasca que desenvolupa l’ONG a l’Índia.

Vicente Ferrer parlava d’una energia transformadora que moltes persones encara ignoren o subestimen: la humana. Moncho Ferrer, director de programes de la Fundació Vicente Ferrer, i fill del cooperant català, està convençut que el seu pare, traspassat el 2009, segueix amb ells, donant-los suport: “Ens acompanya el seu esperit, la seva motivació”. La seva absència física no ha estat un impediment perquè l’ONG continui expandint-se a l’Índia, sinó més aviat una motivació per créixer i procurar “fer-ho millor”, tal com afirma Jordi Folgado, responsable de la fundació a l’Estat espanyol. De fet, quan Vicente Ferrer va morir, la fundació incidia en unes 2.200 aldees, i en l’actualitat ja ho fa en unes 3.300.

 

En la societat somiada, una fundació d’aquesta índole no existiria, perquè no faria falta. Amb una xarxa de milers de voluntaris i amb uns 2.600 treballadors, s’esforcen dia rere dia per millorar les condicions de vida de la ciutadania índia. Tenen presència, principalment, en el districte d’Anantapur, a l’estat d’Andhra Pradesh, al sud-est del país, tot i que també interactuen amb tribus del nord, per exemple. Des que Vicente Ferrer va instal·lar-se a Anantapur, el 1968, han aconseguit, entre d’altres, construir més de 45.000 habitatges, 1.300 escoles, 6 centres de formació professional per a dones, 5 hospitals i més de 2.900 estructures hídriques. No obstant això, tal com afirma el Jordi, les xifres no són prou descriptives per comprendre tot el que això significa: “No estem parlant d’una escola, per exemple, sinó de l’oportunitat que tindran tots aquells nens, i els seus descendents, de rebre una escolarització”.

 

Recolzada sobre sis grans eixoseducació, sanitat, habitatge, ecologia, dona i persones amb capacitats diverses, l’ONG pretén satisfer totes les necessitats d’una persona. De fet, segons el Jordi, treballar en desenvolupament implica precisament això: “Aportar solucions o coneixement a totes les necessitats humanes en qualsevol àmbit de la societat”. “Si no treballes de forma conjunta, difícilment pots dir que estàs fent desenvolupament, en el sentit de pretendre que un dia no siguis necessari, i que la població, pels seus propis mitjans, puguin sortir-se’n”, hi afegeix. Després de més de 40 anys d’esforços i avenços basats en aquesta visió integral del desenvolupament, moltes comunitats conclouen que són autosuficients, que ja no necessiten el suport de la fundació.

L’ONG fa front, entre d’altres, a la discriminació de gènere i al sistema de castes

El primer que fan els integrants de la fundació en arribar a un territori nou és escoltar i estudiar les problemàtiques dels seus habitants. “Normalment hi manca l’accés a l’educació, i per aquest motiu la creació d’una escola sol ser el nostre entry point”, explica el Moncho. L’educació és una de les branques cabdals del projecte, ja que empelta la llavor del canvi social. Han passat del 3% d’escolarització amb nenes i el 5% amb nens, dels inicis, a un 100% d’escolarització en educació primària i un 70% en secundària. A més, compten amb més de 20.000 joves que cursen estudis superiors.

 

Una de les seves lluites és aconseguir que les noies accedeixin, sense traves, a la universitat. “Si hi ha un problema a casa, si algú de la família ha de deixar els estudis, sempre acaba sent una noia la víctima”, es lamenta el Moncho. A més, en el sistema de castes, encara molt arrelat a l’Índia, la dona pot arribar a sofrir una doble discriminació: pel fet de ser dona, i per pertànyer a una casta humilles castes baixes s’han considerat, tradicionalment, impures. Malgrat l’existència d’aquest conflicte, el Moncho remarca que totes les castes han donat suport a la fundació, l’objectiu principal de la qual no tan sols és eradicar la fam, sinó també aquesta mena de sistemes que continuen aferrats als costums del poble, i que perpetuen les injustícies socials.

 

Són qüestions que requereixen temps, perquè impliquen canvis culturals, d’arrel. Amb el tema de les castes, des de la fundació han detectat que l’esport és una pràctica que contribueix a superar la discriminació entre les castes. “En aquestes activitats es genera una atmosfera que contagia tot el grup, i que ajuda a aproximar-los”, assevera el Jordi. Això també succeeix amb les persones amb capacitats diverses. “Ara han vingut tres nens als Specials Olympics”, manifesta, il·lusionat, el Moncho. “Les noies que van començar a competir, defensant els colors de la Índia, s’han guanyat el respecte de la seva comunitat, i de tot el país”, declara el Jordi.

 

Després de més de quatre dècades de compromís social, l’ONG s’ha guanyat la confiança de la gent d’Anantapur. “Ara som força coneguts localment”, afirma el Moncho. La relació amb els respectius governs de l’Índia també ha millorat, respecte als inicis, convulsos. Ara són reconeguts, i fins i tot elaboren projectes conjuntament amb les institucions del país. Amb l’Ajuntament de Tarragona també fa més de deu anys que hi col·laboren.

 

Han constatat que l’esport ajuda a superar prejudicis

El Moncho i el Jordi fa més de tres setmanes que volten per diversos indrets de l’Estat espanyol per donar a conèixer el projecte. Confessen que és dificultós mirar de fer-se entendre només amb paraules, i recomanen l’experiència dels viatges de sensibilització, en els quals voluntaris, així com també padrins que han fet alguna aportació econòmica, poden visitar Anantapur i els projectes de la fundació. “D’aquesta manera la gent també pot comprovar on van a parar els seus diners”, explica el Moncho. Unes 22.000 persones ja han estat a l’Índia per mitjà d’aquesta iniciativa. “Jo sempre pensava que sabia perfectament el que s’hi estava fent, que no necessitava anar-hi; però quan hi vas, t’adones que per molt que aquí llegeixis i t’informis…no té res a veure amb viure-ho en pròpia pell”, relata Robert Vendrell, conseller de CiU a l’Ajuntament i delegat de la fundació Vicente Ferrer a Tarragona, que acompanya el Moncho i el Jordi durant la seva breu estada a la ciutat, i que ha estat dues ocasions a l’Índia.

 

El Moncho i el Jordi expliquen que la transformació a l’Índia no tan sols és de caire econòmicel passat 2013 el PIB va créixer un 5% respecte a l’any anterior—, sinó que també és políticosocial. Els ciutadans surten als carrers per reivindicar els seus drets i llibertats, per clamar contra les desigualtats socials, hi ha un activisme molt fort, que “no tan sols ha germinat a les grans ciutats, sinó que ho ha fet en el conjunt del país”, segons el Moncho. “Han entès que res més pot quedar en silenci”, hi afegeix.

 

Tant ell com el Jordi no són partidaris d’emprar el terme “pobresa”. Prefereixen fer referència als “pobres”, perquè “quan els poses nom i cognoms, quan els identifiques”, es crea una relació empàtica. “La paraula pobresa és una cosa abstracta, una mena de monstre que sembla que no tingui solució”, argumenta el Jordi, que es nega a resignar-se. Ells són optimistes de mena. Creuen en la capacitat humana de projectar un món millor, en aquesta energia transformadora que ens hauria de permetre construir societats més justes i dignes.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *