El dibuixant Miguel Villalba parla del “combustible màgic” que ha permès que la revista Delirópolis, dedicada al món del còmic, i editada a la ciutat, hagi sobreviscut una dècada: la voluntat de crear i divulgar l’art seqüencial sense ànim de traure’n un rèdit econòmic, i sense pretendre tampoc gaudir d’una gran difusió. Les paraules del Miguel s’emmarquen en la conferència “Una dècada de còmic a Tarragona”, organitzada pel col·lectiu Delirópolis amb motiu de la VII Setmana del Còmic de Tarragona.
“Delirópolis no és una revista, és un esperit”, manifesta el Miguel, que signa les seves obres amb el nom artístic d’Elchicotriste. La publicació, sorgida el desembre de 2004, parteix d’una manera de concebre l’art transgressora, allunyada dels condicionaments econòmics i editorials, i de les pressions ideològiques i polítiques. És un reducte de llibertat, una revista que treballa a contracorrent, tal com explica el Miguel a l’article Delirópolis: un somni de paper, inclòs al número 45 de la revista Kesse: “I és aquesta indiferència a la mediaticitat, aquesta humilitat intel·lectual, aquesta meravellosa realitat constatada que fan aquesta revista victoriosa i resistent al pas del temps i a les contradiccions d’aquesta societat materialista, on cada número nou de Delirópolis és una fuetada més al capitalisme editorial, un nou al·legat que desmunta el mite de la qualitat de l’art en funció de la seva viabilitat mercantil”. Molts dels seus col·laboradors hi respiren tranquils, amb la certesa que no hi patiran les tisorades de la censura editorial que han hagut de suportar o suporten treballant a la premsa generalista.
La revista “Delirópolis” compleix deu anys d’agitació artística
El Miguel defineix la revista com “un experiment artístic, que també pretén ser literari, i que promou el còmic com a forma d’expressió artística i vehicle de cultura”. Els antecedents de Delirópolis, segons rememora el Miguel, se situen a Roma, on el dibuixant va residir durant prop de sis anys. Allí treballava per a l’ONG Servizio Civile Internazionale: “Una de les meves competències a l’organització era fer una petita revista, titulada Sogni di Carta, que en italià vol dir somnis de paper, i que era una revista informativa sobre les activitats que feia l’ONG”. “L’única presència de còmic que hi havia, però, es trobava a la darrera pàgina, en la qual jo bastia una historieta protagonitzada per membres de l’associació”, relata. Un dels amics que el va visitar a “la ciutat dels set turons” va ser Hugo Prades. Poc temps després, el Miguel va tornar a Tarragona, i tots dos van creure oportú engendrar una publicació centrada en el món del còmic. El primer número de Delirópolis va aparèixer el desembre de 2004.
a
L’Hugo, present també a l’acte, agraeix públicament al Miguel la seva “perseverança”, i l’identifica com l’Alma mater del projecte. “Vam començar, almenys jo, posant-hi una amalgama de còmics antics, però quan ens vam quedar sense material, vam haver de crear coses noves”, assegura. Està convençut que una de les bondats de Delirópolis és que els ha obligat a dibuixar. “No ho hem fet per diners, hem gaudit d’un altre tipus de cobrament, intangible”, hi afegeix.
En la mateixa línia, Ramon Sarlé, creu que la revista els ha ofert la possibilitat d’“anar matant el cuquet”, ha estat “una excusa per continuar dibuixant”, i en destaca la longevitat com un fet extraordinari: “Es podria haver convertit en un fanzine d’aquells senzillets que duren només un parell o tres de números”. I, no obstant, la solidesa del seu esperit col·lectiu ha garantit que ja se n’hagin publicat, en aquests deu anys, una seixantena de números, molts dels quals estan disponibles al lloc web de Delirópolis, gràcies a la tasca d’Emili Samper, una de les darreres persones que s’ha sumat al col·lectiu, que s’autoproclama com a “devorador de còmics”, i que contribueix al projecte penjant els números a la xarxa.
“Senzillament volíem dibuixar, i per aquest motiu vam crear aquestes pàgines, i les vam obrir als artistes de dins i fora del país, a qualsevol persona que tingués ganes de dibuixar, sense donar-los cap directriu, ni dir-los com havíem de fer les coses”, diu el Miguel. Al llarg d’aquests deu anys han comptat amb col·laboracions locals i internacionals. Noms com els de Laura Gual, José Luis Zaragoza, Napi, Kap o l’australià Benjamin Constantine (a qui van pagar el bitllet d’avió perquè els vingués a conèixer) han farcit les pàgines de Delirópolis. El Miguel s’ocupava de contactar amb molts artistes “a través d’un canal d’art que s’anomena DeviantArt”. Va aconseguir, fins i tot, que Jean Giraud Moebius, el reconegut il·lustrador francès, mestre internacional del còmic, conegués Delirópolis i els preparés una portada.
El Miguel considera que és “gairebé miraculós” que un projecte de 20 pàgines, autoeditades, d’aquestes característiques, hagi arribat a complir 10 anys d’existència en aquesta ciutat. “Tots els que es dediquen a la divulgació de qualsevol activitat cultural a Tarragona saben que aquí és dificilíssim aconseguir que les coses sobrevisquin, o notar el feedback, el reconeixement per la tasca que estàs desenvolupant”, constata. Malgrat això, es mostra satisfet amb la feina que han dut a terme al llarg de tots aquests anys: “Delirópolis és una bandera que hem plantat a Tarragona, i que marca la presència de gent interessada pel còmic al territori”. A més, arran d’aquesta iniciativa n’han sorgit d’altres, com la mateixa Setmana del còmic de Tarragona. “Malgrat que la resposta no sigui massiva, que sigui més aviat mínima, o fins i tot depriment, ha d’haver-hi algú que planti la bandera”, conclou. En finalitzar l’acte, els assistents brinden amb cava per celebrar la gesta, que no és sobrenatural, sinó humana, i que s’ha materialitzat durant tant de temps gràcies a la tossuderia dels delirosos pel còmic, per l’art, per la cultura.
Excelente!