Impactat encara per l’atemptat terrorista de Paris contra el setmanari Charlie Hebdo i sota els efectes de la mort d’un farmacèutic de Torreforta mentre el traslladaven en ambulància a Barcelona, escric aquestes ratlles d’opinió al voltant del moment polític de la ciutat. Segons el meu parer, aquest serà un any trepidant. Passen tantes coses i de manera tan ràpida, que qualsevol fet pot canviar una tendència o unes previsions. La polèmica per l’horari del Servei d’Hemodinàmca de l’hospital Joan XXIII n’és l’exemple d’aquesta setmana.
Al marge, però, d’esdeveniments puntuals, estic convençut que les eleccions municipals del 24 de maig seran diferents a les altres cites amb les urnes locals que s’han anat celebrant des del 1979. Factors externs a la vida política de l’Ajuntament de Tarragona -però també alguns d’interns- condicionaran la composició dels 27 regidors del proper saló de plens.
La campanya electoral serà mínima, curta, amb pocs recursos i escàs debat local. El procés sobiranista i la irrupció de Podem com a fenomen polític alimentat per la crisi i la corrupció són tan excepcionals que eclipsen la resta de matèries. La independència i la formació de Pablo Iglesias influiran directament en les qüestions estrictament tarragonines.
Si hi ha eleccions ‘plebiscitàries’ al Parlament abans de les municipals, se celebraran al març i, per tant, el debat nacional monopolitzarà tota l’agenda informativa, almenys fins a Setmana Santa. Al meu entendre, és l’opció més probable. Si les eleccions catalanes s’endarrereixen a la tardor o fins l’any que ve, les urnes locals seran les primeres que comprovaran els efectes dels dos moviments rupturistes del moment: l’independentista i el de Podem. I els efectes poden ser demolidors.
Després d’un mandat relativament tranquil -tot i que el govern de Ballesteros ha estat en minoria-, entenc que arribarem a la campanya de les municipals sense grans polèmiques ni debats en profunditat en clau tarragonina. L’ajuntament funciona per inèrcia, però amb escassa eficàcia i una feble direcció política. En aquest context, caldrà veure si una part dels electors utilitzen el 24 de maig com a arma llancívola contra la política i els partits ‘de sempre’, al marge de la gestió local que hagin fet al consistori els darrers quatre anys.
A l’espera del veredicte de les urnes, la ciutat hauria de percebre en els propers mesos que alguna cosa es mou en determinats projectes clau de futur: Jocs Mediterranis, tercer fil, remodelació de l’estació, Banc d’Espanya… I poca cosa més, perquè no s’esperen novetats sobre altres temes pendents de fa anys, com la Tabacalera, la Savinosa i la Ciutat de Repòs i Vacances.
La ciutat sembla adormida i resignada -ni l’escàndol del pàrquing Jaume I ha provocat una manifestació de protesta en els darrers anys-, però aquest 2015 s’hi albira una sotragada que pot fer remoure moltes coses. Els ciutadans decidiran finalment l’abast dels canvis, però hi ha incidis que apunten que l’abast en serà més gran dels que molts s’ho pensen.
M’agrada l’adjectiu “·trepidant” que dediques a l’any que entrem. Però si no és a causa de barrinades o de sotragades terroristes, em penso que aquí “trepidarem” poc.
Ja fa anys que els editors literaris demanen sobretot per a les novel·les juvenils, que siguin “trepidants”. Les pel·lícules en cartellera o tele s’anuncien com a “trepidants”. Cal ser trepidant per viure.
Hi ha una cosa important que no em voldria deixar de cap manera: aquesta ciutat sí que trepida, però és a causa de l’exageració de decibels permesos i incentivats dels balls de festes majors, carnavals i musiquetes ambulants, molt ben acollit tot per la regidoria corresponent. Així potser batrem el rècord de ciutat sorollosa, i el podrem exhibir en banderoles i congressos.