For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

Les mil i una façanes marítimes

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una de les maquetes de l'ambiciós projecte de la Jinta d'Obres del Port que es va recollir en un llibre i exposició (Foto: ARXIU DEL PORT DE TARRAGONA)

Una de les maquetes de l’ambiciós projecte de la Jinta d’Obres del Port que es va recollir en un llibre i exposició (Foto: ARXIU DEL PORT DE TARRAGONA)

Saturnino Bellido, graveu aquest nom a la memòria amb foc. Que qui era? Un somiador, o potser un il·lús. Un enginyer que a finals del segle XIX rondava per Tarragona. Si avui guaités pel Balcó del Mediterrani potser s’hi tiraria de cap en veure que la via continua allí. Ell va ser el primer que va simiar una ciutat lliure del conturó de ferro que la separa del mar. Però gairebé 150 anys més tard, la via persisteix impassible, aliena als mil i un projectes que s’han succeït per fer-la fora.

Era el 1883 quan Saturnino Bellido va presentar el seu projecte. Feia prop de vint anys que s’havia estrenat la línia de Tarragona a Martorell. Prop de vint anys que la via era una barrera al mar. La planificació d’infraestructures era una quimera. Eren les mateixes companyies ferroviàries les que decidien els traçats, i el 1921 n’hi havia 21 a tot l’Estat, imagineu-vos el desgavell. Va ser enmig d’aquesta improvisació generalitzada que es va bastir el cinturó de ferro que, encara avui, segresta el mar a Tarragona.

No us penseu que és només ara, que ens en lamentem. Feia ben poc que les vies havien entrat en servei quan la ciutat les va començar a mirar amb recel. Va ser llavors quan Bellido va presentar el seu projecte: volia desviar el tren pel nord-oest de la ciutat. Era enginyer de la Junta d’Obres del Port, i va ser precisament el port qui, preocupat per la seva expansió, li va encarregar l’estudi. L’any següent, l’arquitecte municipal, Ramon Salas, el lloava. Fins i tot en va copiar fragments en la seva memòria de l’Eixample. Entre altres coses, es proposava fer una estació central, més o menys on ara hi ha la plaça Imperial Tàrraco. Però les companyies ferroviàries no en volien saber res. És d’entendre. Haurien hagut de pagar les obres.

(…)

Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 9 de la revista FET a TARRAGONA dins del dossier central dedicat al món dels trens. La revista la podeu comprar a les llibreries i el quioscos de la ciutat.

També us convidem a ser subscriptors de la revista per només 30 € l’any. Rebreu les publicacions còmodament a casa i gaudireu de la possibilitat de participar de franc en activitats culturals exclusives. Podeu complimentar la vostra subscripció clicant aquí.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *