L’any 1902, Raimon Casas Pedrerol, barceloní de naixement que s’havia instal·lat a Valls el 1893 per exercir de mestre, va publicar l’obra de teatre Lo tres de nou en fascicles enquadernables al diari vallenc El porvenir. L’obra s’havia estrenat la nit del 5 de desembre de 1901, al teatre del Centre d’Unió Republicana Democràtica de Valls, i havia tingut una bona acceptació entre el públic. Aquest quadre de costums explica la història d’un pare, l’Isidro, un pagès de 55 anys, casteller, que no accepta que la seva filla Maria es casi amb el Joan, un fadrí teixidor progressista que considera que els castells són un anacronisme que cal superar.
L’historiador Pere Català i Roca va transcriure el text de la peça teatral de Casas Pedrerol en el primer volum del llibre Món Casteller (1981), respectant la seva ortografia original prefabriana. “Jo crec que és de justícia homenatjar Pere Català Roca, perquè va salvar el coneixement que actualment tenim d’aquesta obra”, assegura Xavier Brotons, que s’ha ocupat de l’actual edició del quadre de costums, i de l’estudi crític complementari que el féu valedor, l’any 2012, del VI Premi “L’Esperidió” d’assaig sobre el fet casteller, convocat per l’Associació d’Amics de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.
Quan va haver d’afrontar el treball final del Màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Brotons va rememorar la peça teatral de Casas Pedrerol, que havia llegit a l’obra de Català i Roca. El llibre, intitulat Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls (Cossetània, 2015), consta de dues parts: l’edició de l’obra, breu, d’unes 47 pàgines, i l’anàlisi de Brotons sobre el significat d’aquest quadre de costums i sobre la vida i obra de Casas Pedrerol, un autor del qual “en sabíem molt poca cosa, o pràcticament res”, i que visqué durant 22 anys a la capital de l’Alt Camp. Pel que fa a l’edició del text, Brotons explica que va optar “per un tipus d’edició que Víctor Martínez-Gil qualifica de normalitzadora, contraposada a un tipus d’edició normativitzadora”. És a dir, Brotons ha adaptat a la normativa moderna el text, tot i que en aspectes de morfologia, sintaxi, lèxic ha procurat “no manipular-lo gaire”. Es tracta d’un sainet, conformat per versos heptasíl·labs amb rima assonant, i per tant, tal com afirma Brotons: “Segons què tocaves et podies carregar la prosòdia del text”.
Davant d’un públic majoritàriament vinculat a les colles castelleres de la ciutat, Brotons defensa la hipòtesi que Casas Pedrerol va demostrar en aquesta obra una actitud amablement anticastellera: “Ell considera que els castells han de desaparèixer. Li sap greu, però té molt clar que totes les energies s’han d’invertir en combatre l’obscurantisme, és a dir, l’analfabetisme, la superstició, i tot allò que representi l’endarreriment endèmic de la societat”. No obstant això, reforça el matís: “Contràriament a d’altres testimonis de l’època, ell no se n’alegra, d’aquesta aparent desaparició dels castells. Veu la desaparició dels castells com una cosa imminent i inevitable. Jo crec que la seva actitud és més aviat nostàlgica”.
La peça teatral s’emmarca en el tombant del segle XIX al XX, en un context històric de profunda decadència castellera. “Aleshores desapareixien colles, disminuïa el nombre de castellers en cada agrupació, envellien els que hi quedaven, baixaven les actuacions dins el calendari anual, davallava l’alçada de les construccions… Va ser un moment de canvi, de sacsejada brutal, de crac”, declara el filòleg i gestor cultural Jordi Bertran. Tal com ell mateix indica, Casas Pedrerol “no podia imaginar, aleshores, que els castells sobreviurien el seu moment més dramàtic”. Bertran va ser membre del jurat del VI Premi “L’Esperidió”, i es va encarregar de llegir, el dia del lliurament del guardó, nou punts que defensen la qualitat del treball de Brotons, i que repassa breument. “El treball ens redescobreix una pel·lícula dels castellers d’un altre temps: de sabors forts, de mots gruixuts, de passions de sang i de llamp”, assegura. “Lo tres de nou retrata una època vista per un mestre d’escola que arriba a la ciutat bressol dels castells, i entre mot i mot ens explica com el temps se li escapa de les mans per provocar una antítesi excepcional de valors contraposats, de codis que trontollen, d’honors que fugen”, hi afegeix.
“Lo tres de nou és un sainet, una obra molt curta, que s’assembla molt als centenars i centenars d’obres que es representaven en aquella època”, manifesta el filòleg i escriptor Magí Sunyer. Ell va ser el tutor del Treball de Fi de Màster de Brotons. “En tots aquests sainets sempre hi ha un triangle: la noia està molt enamorada d’un noi, però el pare en prefereix un altre per alguna raó”. Sunyer també analitza l’obra des de la perspectiva del debat sobre la tradició, que Brotons aborda en el seu estudi complementari: “La tradició és pogressista? Conservadora? Reaccionària?”. “Tot això ha estat explicat d’una manera exemplar en un gran llibre que es diu el Mite de la tradició popular, per l’antropòleg Llorenç Prats”, afirma Sunyer. Davant el tòpic que sosté que els defensors de la tradició són, ideològicament, reaccionaris, conservadors, Sunyer destaca els grisos que fan trontollar aquesta afirmació: “Llorenç Prats, per exemple, posa com una excepció l’obra de Cels Gomis. Perquè Cels Gomis és un dels grans folkloristes del segle XIX, i era anarquista”.
“Modernament, algunes colles castelleres han representat Lo tres de nou”, comenta Brotons. Entre d’altres, ha documentat la primera representació l’any 1983, a càrrec de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, al Teatre Principal de Valls. Tenint en compte que Món Casteller es va publicar al 1981, l’autor de l’edició conclou que “el coneixement modern de l’obra es deu, segurament, al treball de Català i Roca”. Brotons aprofita l’avinentesa i clou la presentació del llibre, a la llibreria de La Rambla, expressant un desig: “Jo no he vist l’obra, malauradament. Animo a alguna colla castellera de la ciutat, o algun grup d’aficionats, o a qualsevol altra persona o col·lectiu, que la representin aquí”. Segons explica, no està documentat que Lo tres de nou s’hagi representat mai a Tarragona.
