Torno de Barcelona, el Cap i Casal principatí, en un tren amb retard etern d’anada i tornada, a més de brut, vell, deixat —un tren per als pobres, en definitiva—, que abandones en una estació sense encant ni serveis ni accessos dignes. Enfilo cap a la part de dalt del turó que és on hi ha una part de la nostra ciutat de Tarragona i em trobo davant de les escales del Palau de Congressos.
Quan hi sóc (i segurament més d’un i de quatre hi pensem i hi pensarem), recordo què va passar-hi aquest mes de gener de 2015. No fa gaire, un jove company del Casal Popular Sageta de Foc, el Xupi, o Joan Víctor, va deixar-hi la vida la matinada d’un dijous. Després d’un funeral ple, com és comprensible, de gent jove, algunes de les persones van decidir pintar murals d’homenatge a qui se’n va anar massa d’hora, però que no pensem oblidar.
Crec fermament que la cronologia dels fets que va seguir no té gaires interpretacions possibles, però sí que crec que denota una manca de sensibilitat notòria dels qui ens governen actualment a l’Ajuntament de Tarragona: l’endemà els murals ja no hi eren.
¿Quantes vegades no ens hem trobat pintades en altres indrets de la ciutat? Si realment fos de manual que en menys de 24 hores totes les pintades, del tipus que fossin, s’esborressin… no ens podríem queixar. Però vet aquí que aquest no és el cas. Constantment ens trobem que hi ha pintades que són a les parets in aeternum, amb continguts promoguts per la reivindicació, l’oci sense cap tipus de rerefons o l’alcoholització de la mà que empunya l’esprai; i ara, concretament, ja parlo d’allò que alguns anomenarien «vandalisme»: «obres» d’art urbà que bé poden trigar un parell o tres de setmanes en ser retirades.
Per això mateix, trobar-se una brigada de neteja al lloc on hi havia els murals de record per al company desaparegut un diumenge al matí no pot ser, sinó, l’excepció que trenca la regla. Tanmateix, jo en faig una altra lectura: només tenen pressa pel que els interessa. ¿Que potser es preocupaven per la localització dels murals? I, potser encara més preocupat, em pregunto: ¿No haurien de tindre, precisament ells, els que diuen governar per a les persones, una mica més de sensibilitat? ¿O és que els preocupa que la gent, organitzada, sigui humana i es doni suport quan és necessari? Quina tristesa d’Ajuntament quan només es preocupen d’això i, mentrestant, fan veure que aquí no passa res de res amb tantes i tantes coses que passen i no haurien de passar…
Algú s’ha parat a pensar si als familiars del jove mort els hi agrada veure el nom del seu fill fixat al lloc on va passar la tragèdia? És possible que ho trobin solidari, fins i tot un homenatge, però una pintada no li torna la vida, les persones només estan presents quan hi són i per molt que se’ls vulgui recordar no els resussitem, i si es vol intentar, és millor fer-ho des d’on eren feliços i no des d’on, per la raó que sigui va deixar de ser-ho. Deixar descansar en pau no té res de dolent. Albert no aprofitis això per un article contra l’ajuntament, és lleig.
SERÀ QUE NO HI HA COSES PER FER ARTICLES CRÍTICS AMB L’AJUNTAMENT COM PER HAVER D’UTILITZAR UN FET COM AQUEST. SI JO N’HAGUÉS DE FER UN COMENÇARIA PER UN QUE PARLÉS SOBRE ELS PRESUMPTES ENXUFATS A CULTURA PER FER NO SAP NINGÚ QUÈ. POTSER TU ALBERT EN PODRIES FER UN, OI?
PELS PRESUMPTES ENDOLLATS A CULTURA O PER LA INSENSIBILITAT, DIGUEM-NE, COM A MÍNIM, DE TU I LA RESTA DE GENT DE LA CUP DE TARRAGONA QUAN US DEDIQUEU A FER TONGO ELECTORAL O A PEGAR A MILITANTS LESIONATS QUE US CANTEN LA CANÇÓ QUE NO VOLEU SENTIR. DEU SER LA FRUSTRACIÓ LA QUE NO DEU PERMETRE ESCRIURE I REFLEXAR EN UNA SIMPLE ACTA LES AGRESSIONS QUE PASSEN A MENYS DE DOS METRES DEL NAS, O POTSER MIOPIA DEMAGÒGICA, I AIXÒ NO HO CUREN A L’OFTALMÒLEG
Algú pot explicar què va passar amb aquest noi, el Xupi?, més que res per poder entendre l’article.
A.O. no podem explicar que va passar perquè els seus companys i companyes només sabem com el trobem a faltar des que no hi és. Tanmateix, la seva família, sempre discreta i noble, va agrair el gest d’intentar recordar-lo fent-li el petit homenatge que li vam fer. Malauradament, a algú li va molestar que els moviments alternatius de la ciutat (i les persones que simplement eren amigues seves) mostressin la seva cara més humana. Esperem que ningú utilitzi més un fet tant dolorós per obrir ferides, que ja n’hem tingut prou.
Joana, jo també espero que no ho utilizeu més.