“En tierra tarraconense, vieja y noble tierra siempre joven y siempre fecunda, se alzará la primera Universidad Laboral del Nordeste de España, precisamente frente al Mar de la Cultura”. Som al gener del 1952, just tretze anys després de l’entrada de les tropes franquistes a Tarragona. Època de repressió, por, silenci, autarquia, fam, necessitats econòmiques i analfabetisme. Amb la dictadura ja consolidada, el falangista José Antonio Girón de Velasco, ministre de Treball, anuncia la creació d’unes institucions docents pensades per a la formació professional tècnica i humana, un projecte educatiu marcat per la doctrina social de l’època que pretén facilitar l’accés als estudis superiors als fills de les classes més humils. Són les universitats laborals.
La de Tarragona –que es dirà oficialment Francisco Franco– no triga ni quatre anys a fer-se realitat. L’Ajuntament, la Diputació i el Govern Civil fan unes aportacions de nou milions de pessetes que permeten adquirir els terrenys de la finca Mas de la Pineda, d’unes 150 hectàrees, una extensió molt considerable si la comparem amb la que tenia Tarragona en aquell moment.
“El complex neix amb un caràcter fundacional, una voluntat inequívoca de perdurar, i es configura com una ciutat per formar homes i obrers especialitzats. Aquí rau la idea de construir els edificis dispersos amb carrers, voreres, jardins, plaça i passos coberts”, explica l’arquitecte tècnic Josep M. Buqueras. La construcció de la Universitat Laboral (ULT) costa uns 400 milions de pessetes i esdevé una de les dues grans obres emblemàtiques de l’arquitectura dels anys 50 a Catalunya; l’altra és la Ciutat Residencial. Segons l’arquitecte Xavier Monteys, “una es dedica a formar treballadors i l’altra és el lloc en el qual es premia la seva fidelitat i productivitat”.
El projecte constructiu elaborat per Antonio de la Vega, Manuel Sierra i Luis Peral, amb la supervisió del tarragoní Antoni Pujol Sevil, deixa clara la grandiloqüència que el règim vol donar a la ULT: s’aixecaran 63 edificis per acollir fins a 5.000 persones entre alumnes, professors i personal subaltern, amb unes instal·lacions al voltant d’una immensa plaça o Pati d’Honor que inclouen aules, tallers, un menjador de 90 metres de llarg, cuina, bugaderia, residències, pavelló d’exposicions, instal·lacions esportives i teatre.
“És casa meva, sempre hi tinc ganes de tornar”, confessa Ramon Palau Belló, alumne entre 1961 i 1967 i després educador i director de residència fins al 2007. Tota una vida a la Laboral. Com Josep Casanovas Roig i Josep Ferran Tomàs, que s’hi han passat més de 45 anys com a estudiants i mestres fins a la jubilació. Ferran –amb només catorze anys– va treballar a les obres del complex com a aprenent d’electricista abans d’entrar-hi com a alumne el gener del 1957. “Tornar aquí et fa sentir que has tingut èxit a la vida”, rememora un pèl emocionat Rubén Heras Madero, educador, secretari del rector i professor. Ens trobem amb ells a l’espai més emblemàtic de la Laboral: el menjador.
(…)
Així comença un ampli reportatge dedicat a l’antiga Universitat Laboral, actualment Complex Educatiu de Tarragona, que publiquem al número 10 de la revista. El FET a TARRAGONA (amb un suplement literari de regal) es pot trobar a les llibreries i quioscos de la ciutat. També us en podeu fer subscriptors per 30 € l’any i podreu gaudir de diferents avantatges i promocions d’activitats culturals.
