Advertisement
Carregant ...

La volta al món des de Tarragona

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Posta de sol a l'illa de Pasqua (foto cedida per GUILLEM ROQUÉ)

Posta de sol a l’illa de Pasqua (foto cedida per GUILLEM ROQUÉ)

Penjat a la paret hi teníem un mapamundi heretat de la meva habitació d’adolescència. No recordo quan me’l van comprar, però durant anys va presidir el meu escriptori, testimoni silenciós de les meves hores d’estudi i còmplice de les meves distraccions. Al marxar de casa dels meus pares va venir amb mi, però mai, ni per un sol instant, hagués pensat que aquell pòster plastificat interpretaria un paper tant transcendental en la meva vida.

Era mig matí i portàvem una bona estona explorant el mapa embadalits. Repassàvem cada país i ens explicàvem el que en sabíem, ens examinàvem preguntant-nos les capitals i a contra cor reconeixíem la nostra ignorància quan ens topàvem amb estats dels que tot just podíem dir el nom. La veritat és que tot plegat va començar com un passatemps amb l’únic propòsit d’impressionar l’altre.

Els dos érem de Tarragona, però l’atzar havia volgut que els nostres camins no es creuessin fins un dia a l’altra banda del Mediterrani, a Estambul. Ella havia anat a visitar una amiga i jo estava fent-hi un Erasmus. La connexió va ser immediata i poc després de la meva tornada ens en vam anar a viure junts. Teníem 23 anys, ella havia acabat el seu màster i treballava a la universitat, jo encara tenia pendent dues assignatures de Periodisme i escrivia en un diari. Érem prou grans per entendre com funciona el món, però prou joves com per no creure en impossibles.

Guillem Roqué i la seva companya a la glacera argentina de Perito Moreno (foto cedida per GUILLEM ROQUÉ)

Guillem Roqué i la seva companya a la glacera argentina de Perito Moreno (foto cedida per GUILLEM ROQUÉ)

Seguíem jugant i saltàvem d’un país a l’altre, d’Àfrica a Àsia, del Machu Picchu als temples de Cambodja, de Bangkok a Ulan Bator. Vam proposar-nos un repte: confeccionar “El Rànquing d’imprescindibles”, una llista que recollís tots aquells llocs que voldríem visitar algun cop abans de morir. N’eren tants que no sabíem ni per on començar, però quan vam arrencar ja no hi havia qui ens aturés. De sobte, ens vam veure passejant per la Gran Muralla Xinesa, reposant a les platges de Tailàndia i nedant per les aigües d’Indonèsia, avançant per la sabana africana, descobrint l’Outback australià i corrent per l’estepa de Mongòlia.

Ens vam engrescar tant i la nostra imaginació volava tan alt que no hi havia manera de baixar i tocar de peus a terra sense endur-nos una dolorosa i decebedora dosis de tediosa realitat. Va ser llavors quan ella, de forma totalment conscient i premeditada, va arrossegar mandrosament el dit per sobre de cada un dels llocs que havíem enumerat, traçant un recorregut que sortia de Tarragona i creuava el mapa d’una banda a l’altra, d’est a oest, fins a aturar-se de nou sobre el punt de partida. Havíem vist prou món com per saber que no hi ha destí prou llunyà i que l’única distància insalvable és la creada per les nostres pròpies pors. Es va fer el silenci. Era evident el que venia a continuació.

Perquè no donem la volta al món?

Ho va preguntar com si fos una idea casual que se li acabés d’ocórrer, com qui pregunta “vols que sortim a fer un tomb?”. Però als seus ulls hi brillava una guspira d’excitació que traïael seu to intranscendent. Ho preguntava de debò i esperava una resposta igual de seriosa. Al costat del mapa hi havia penjat un cartell amb una cita que deia: “D’aquí a vint anys estaràs més penedit de les coses que no vas fer que de les que si vas fer. Així que solta amarres. Navega lluny del port segur. Atrapa els vents en les teves veles. Explora. Somnia. Descobreix”.

Semblava que l’escenari estigués escrupolosament dissenyat, per a aquest precís instant. Les rodes del Gran Engranatge portaven molt de temps girant i treballat per a col·locar-nos cara a cara en aquesta acte final no exempt de certa teatralitat. La resposta va sortir dels meus llavis abans de que la rumiés.

M’encantaria. Fem-ho”.

És que potser podia haver contestat cap altra cosa? Aquell matí vam prendre la decisió d’encarar  el nostre futur d’una manera que mai abans ens havíem aventurat a imaginar. Va ser el dia que ens vam atrevir a somniar i a  deixar enrere el camí evident.

Salar d'Uyuni, a l'altiplà de Bolívia (foto cedida per GUILLEM ROQUÉ)

Salar d’Uyuni, a l’altiplà de Bolívia (foto cedida per GUILLEM ROQUÉ)

Han passat 4 anys des d’aquell matí i el somni és realitat. Escric aquestes línies mentre el sol es pon sobre l’oceà Pacífic i el mar rugeix estavellant-se contra la costa a pocs metres d’on hem acampat. Estem a Rapa Nui, l’Illa de Pasqua, el “melic del món”, un dels llocs habitats més remots del planeta. Tarragona, la nostra família i els nostres amics estan a més de 13.600 quilòmetres.

Arribar fins aquí no ha estat gens fàcil. Han estat anys d’estalvi i de planificació minuciosa. El camí ha donat molts tombs i ens ha portat per viaranys inesperats. És cert que hem trigat més del previst, però pel mig han passat coses que en aquell primer moment no contemplàvem. De fet, quan vam decidir que viatjaríem junts tot just havíem assentat les bases d’una relació i al final resulta que la volta al món és una lluna de mel de duració incerta. Realment les peces del Gran Engranatge encaixaven a la perfecció.

Ens hem mantingut fidels als nostres desitjos i mai ens ha fallat la voluntat. Hem traçat un camí entre punts desconnectats ihem fet real allò que era inversemblant. Ens vam atrevir a volar i hem fet tangibles els camins invisibles. Hem fet realitat el somni. Aquí teniu els articles del blog ‘Nuestro diario de aventuras’ Espero que sigui del vostre interès.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *