Tarragona sembla viure en bona part aliena a l’efervescència política d’altres latituds. La precampanya electoral no ha portat debat d’idees i propostes. No hi ha interès. No hi ha passió. La sacsejada política que es podia preveure fa uns mesos al Saló de Plens queda esmorteïda. Ballesteros tornarà a guanyar les municipals. No hi ha cap alternativa potent i coherent a l’actual alcalde.
El màxim mandatari de la ciutat evita el conflicte i fuig de la confrontació, fidel al seu caràcter. Així ha aconseguit conduir l’ajuntament en minoria durant quatre anys. I ara, més que mai, fa d’alcalde: imatge institucional i de proximitat a la gent. Lluny, molt lluny de les sigles del PSC. Estil tranquil, dialogant i dir que sí a tot i a tothom: aquesta és la seva tàctica. Una feblesa o una qualitat, segons com es miri.
Davant d’això, els aspirants presenten poca batalla. La batzegada electoral només pot venir dels sectors de la societat que volen trencar l’status quo i que han canalitzat, fins ara, la seva indignació a través del moviment sobiranista i/o de l’esquerra rupturista, o bé d’aquella part de la ciutadana que reclama una regeneració de partits i cares sense trencar amb el sistema i que s’identifica amb el hipermediàtic Albert Rivera.
El fracàs de la confluència de diverses forces polítiques i socials en el projecte Tarragona en Comú (al principi, conegut com a Guanyem Tarragona) obre una gran incògnita electoral. Les coses estan com estaven fa quatre anys, però amb gent emprenyada o despistada: el 24 de maig, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa es tornen a presentar amb Arga Sentís com a cap de llista. La CUP hi concorre en solitari amb Laia Estrada al capdavant i la marca Podem no hi tindrà papereta pròpia. Amb aquest panorama, desapareix el que podria haver estat el gran revulsiu de la política local tarragonina. Les forces a l’esquerra del PSC han deixat passar una oportunitat històrica per influir a l’ajuntament i ara caldrà veure la resposta de l’electorat.
Creix la sensació que a Tarragona el 24M no es produirà un gran vendaval polític
En l’àmbit sobiranista, després de la victòria a les europees de l’any passat, ERC també ha perdut l’ocasió de presentar a Tarragona una candidatura més innovadora, potser liderada per independents i representants de la societat civil. L’exemple de Barcelona (llista encapçalada per Alfred Bosch i Juanjo Puicorbé, dos independents del món de la cultura) no té aquí possible comparació. Malgrat això, Pau Ricomà ha d’aspirar a entrar a l’ajuntament amb, almenys, la mateixa força que van tenir al mandat 2007-2011 (dos regidors).
Més a l’esquerra del món independentista, la CUP també té al davant una oportunitat clau per ocupar algun escò del Palau Municipal. La tasca dels regidors d’altres ajuntaments com els de Reus i Valls i, sobretot, la dels diputats al Parlament -amb David Fernández al capdavant- avalen la trajectòria del moviment polític assembleari. El fet que no s’hi presenti la marca Podem els afavoreix.
A l’altre espectre de l’arc ideològic, tampoc hi ha una alternativa sòlida a la marca Ballesteros. El popular Alejandro Fernández, va amb unes sigles que són una autèntica llosa i vinculades a la corrupció. Cal afegir que el govern central no ha fet res per Tarragona en aquesta legislatura i el seu escó a Madrid no ha servit per accelerar projectes pendents.
La gran sorpresa pot venir de la mà de Ciutadans. El seu cap de llista i programa electoral són molt poc coneguts, però el partit que va néixer fa 9 anys per combatre el nacionalisme català i la immersió lingüística en té prou amb utilitzar com a únic referent el seu líder Albert Rivera i considera que Tarragona és una de les seves places estratègiques. En la mesura que pugui atraure antics votants del PP i PSC o nous vinguts de l’abstenció, Ciutadans aconseguirà l’entrada més forta al consistori.
Finalment, CiU és qui més es juga a les eleccions: ha canviat de candidat, ha trencat de manera radical i abrupta amb els actuals regidors, ha de revertir el mal resultat del 2011 i representa la formació que governa Catalunya i que dirigeix bona part dels ajuntaments del país. La ciutat, per a la federació, és ara un punt negre. Albert Abelló té al davant un repte immens i ple d’incògnites. Superada l’etapa de vendre cromos i salsitxes per donar-se a conèixer als tarragonins, Abelló encara aquestes tres setmanes amb l’obligació d’omplir de contingut el seu programa electoral. Aspira a millorar les xifres de fa 4 anys, però ho té difícil. Mantenir-se en segona posició al saló de plens, amb opcions d’entrar en un govern de coalició, ja seria un gran èxit.
Amb tot aquest panorama, l’alcalde i candidat a la reelecció renova bona part del seu equip per governar quatre anys més. És el PSC menys esquerranós i més centrat i conservador, però no té ni a dreta ni a esquerra ningú que es presenti com una veritable alternativa. A l’espera de saber el detall del repartiment d’escons i si el partit municipalista Ara Tarragona té alguna opció d’entrar a l’ajuntament, creix la sensació que a Tarragona el vendaval polític serà de poca intensitat i Ballesteros seguirà al despatx de l’alcaldia un últim mandat.
Excel·lent Ricard!