For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

24-M a Tarragona: tendències intensificades

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

L'ajuntament de Tarragona viurà un mandat més convuls que el dels últims quatre anys

L’ajuntament de Tarragona viurà un mandat més convuls que el dels últims quatre anys

Les eleccions municipals a Tarragona han deixat un resultat que, d’alguna manera, s’ajusta a les tendències que s’anaven apuntant en els mesos previs —la qual cosa no és poc, tenint en compte la volatilitat aparent de la situació política. Així, l’alcalde Ballesteros torna a encapçalar la llista més votada, atesa la manca confirmada d’alternativa, mentre que el Partit Popular i Convergència i Unió perden representació municipal. Per la seva banda, Iniciativa per Catalunya-Els Verds es manté, mentre que entren amb una representació molt significativa Ciutadans, Esquerra Republicana i la CUP. Ara bé, aquest mapa, en la mesura que les tendències previsibles s’han vist considerablement intensificades, ofereix una foto menys nítida en relació amb els lideratges polítics presents i futurs a la ciutat de Tarragona. Anem per parts.

Pel que fa a la llista guanyadora, l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, sembla capitalitzar la seva funció institucional i la seva centralitat social i política, la qual cosa el permet aguantar, com el cas d’altres alcaldes del Partit dels Socialistes, que, en canvi, s’enfonsa arreu on no ha gaudit d’aquest avantatge competitiu —Barcelona en seria el cas paradigmàtic. Tot i així, i malgrat guanyar a tots els districtes de la ciutat, la llista socialista pateix un considerable retrocés, deixant-se tres regidors en la contesa. Això, d’una banda, complica la governabilitat de la ciutat per part del que ningú discuteix que ha de continuar essent l’alcalde de Tarragona. A més, fa molt més complicat el previsible relleu que hauria d’afrontar en aquest mandat. La pregunta per als aspirants és: hi ha vida més enllà de Ballesteros?

Sembla evident, en aquest sentit, que la vida més enllà de Joan Miquel Nadal, de moment, no ha estat possible. Convergència i Unió completa la seva tercera convocatòria electoral consecutiva perdent suport —amb l’afegit que, en les dues últimes i per primera vegada des de 1979, aquesta força política ha estat la guanyadora a les eleccions municipals en el conjunt del territori de Catalunya. Aquesta vegada, però, el resultat és del tot catastròfic, el pitjor registre assolit mai a la ciutat de Tarragona. Al desgast de la marca en el conjunt del país —amb la derrota coent de Barcelona com a símbol—, cal afegir un candidat, Albert Abelló, que ha exhaurit tot el seu crèdit amb una campanya banal i un discurs inconsistent. Begin the Beguine

“El lideratge de l’alcalde Ballesteros no serà suficient per garantir la governacilitat de la ciutat en un ajuntament molt fragmentat”

Alejandro Fernández tornava a encapçalar la llista del Partit Popular, amb la voluntat explícita i transparent d’esdevenir l’alternativa a l’actual alcalde. Ara bé, el que fa quatre anys semblava plausible, gràcies a un notable capacitat de lideratge i un discurs agressiu i, en ocasions, populista, que apel·lava a elements identitaris clau en la construcció del discurs dominant del tarragonisme, ara s’ha revelat impossible. Es tracta d’un fracàs personal evident per a algú que havia acaronat la idea de l’alcaldia —amb uns efectes no menystenibles, si l’hagués aconseguida, per fer una carrera amb una projecció molt més enllà de la plaça de la Font. En aquest cas, com en els anteriors, la marca no ha beneficiat al candidat. Aquí cal afegir, a més, que la seva imatge de líder s’ha vist clarament erosionada per la seva invisibilitat en el Congrés dels Diputats al llarg de tota la legislatura. La incapacitat per fer efectiu fora de les fronteres del municipi el seu compromís amb una “Tarragona guanyadora” no ha estat un factor menor a l’hora d’explicar el càstig electoral rebut, tres regidors menys que la darrera vegada.

L’entrada més forta en el consistori ha estat, com era previsible, la de Ciutadans. Aquesta formació ho ha fiat tot a la projecció mediàtica del seu líder i ha fet una campanya de perfil baixíssim en l’àmbit local. Tot i així, ha aconseguit ser la segona força més votada i obtenir quatre regidors. La força de Ciutadans es basa, però, de moment, només en la seva exposició als mitjans, particularment als de la capital de l’Estat, sense que hagi assumit responsabilitats de govern, ni hagi estat capaç de bastir un projecte local —ni a Tarragona, ni a enlloc. L’evolució política dels pròxims anys ens dirà quin és el futur d’aquesta fórmula; o, dit d’una altra manera, fins quan la icona d’Albert Rivera pot subsistir com a element aglutinador de vots. Haver de fer política de debò en els pròxims temps probablement no facilitarà la persistència d’aquest perfum de llençols nous. En tot cas, a hores d’ara, aquesta flaire els converteix en el referent unionista a Tarragona i a Catalunya, davant l’erosió dels seus contrincants, i els dóna un impuls que compensa, de molt, la inexistència de lideratges locals.

Espectacular també el resultat d’Esquerra Republicana, que aconsegueix la seva màxima representació al consistori des de 1979, quatre regidors, i es converteix en la tercera força política en nombre de vots. No cal dir que, en aquest cas, l’existència d’una bossa de vot sobiranista creixent ha estat determinant en el progrés dels republicans, apuntant a què al dinàmica local no és aliena al procés nacional, cosa que ja s’havia intuït en les darreres europees —en les que justament ERC va guanyar a Tarragona— i en la consulta del 9 de novembre. La desfeta convergent segurament també ha contribuït al resultat d’una candidatura que ha fet una campanya discreta, sense cometre errors i, d’aquesta manera, ha esdevingut la referència per a la majoria del vot sobiranista. Caldrà veure com rendibilitzen els republicans aquesta condició, atesa la composició del consistori i l’evolució futura de la situació política.

La CUP ha estat la tercera nova incorporació a l’Ajuntament. Cal apuntar aquí el bon treball de base realitzat durant els últims anys, que els ha ajudat a aparèixer com una oferta fiable per a molts electors. D’altra banda, la confiança generada per la feina feta en el Parlament de Catalunya, amb el lideratge gairebé a contracor de David Fernández, i en els ajuntaments pròxims on hi havia representació, amb el cas de Reus com a buc insígnia —allà són ara la segona força al consistori—, han impulsat una dinàmica positiva que ha portat a un creixement més important del que es podia preveure. D’altra banda, aquesta fiabilitat segurament ha estat capaç d’atraure a un cert vot sobiranista que, per diversos motius, no es trobava còmode amb les altres forces que competien per aquest sector de l’electorat.

Finalment, Arga Sentís ha mantingut el seu escó al Palau Municipal. Segurament, la seva trajectòria en els darrers quatre anys a l’Ajuntament ha estat determinant a l’hora de proporcionar-li el suport d’una part de l’electorat situat en l’àmbit de l’esquerra no hegemònica. Tot i així, el cas de Barcelona mostra que una opció de convergència en aquest àmbit hagués pogut obtenir un millor resultat. Més enllà d’haver sobreviscut a la tempesta, la regidora ecosocialista té al davant la tasca de teixir aliances per a un projecte més dens en el futur; descarregada, d’altra banda, de la funció de ser l’única veu crítica del consistori, com ha succeït en els darrers quatre anys.

De tot plegat, en queda un Ajuntament més fragmentat del que era previsible, on el lideratge clar de l’alcalde Ballesteros no serà suficient per garantir la governabilitat de la ciutat. D’altra banda, l’existència de noves cites electorals en l’horitzó segurament estimularà la prudència en les negociacions. Els pressupostos del 2016, de moment, són lluny. Les eleccions al Parlament, en canvi, si res no canvia, són a la tornada de l’estiu. El mandat municipal, aquesta vegada, es preveu convuls i no sé si, al final de tot, podrà sortir el sergent Blázquez a dir allò de què Tarragona és, de nou, una bassa d’oli.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *