Carregant ...

Patrimoni, literatura i Tarragona

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Imatge del plafó explicatiu que encapçala l'exposició "Lletres llegades".

Imatge del plafó explicatiu que encapçala l’exposició “Lletres llegades. El Patrimoni literari de Tarragona”.

L’exposició “Lletres llegades. El patrimoni literari de Tarragona”, que es pot visitar a l’Arxiu (Espai Tabacalera) fins al 26 de juny, és una mostra de la riquesa i diversitat del patrimoni literari de la ciutat. Segons afirma Joan Cavallé, tècnic municipal i comissari de l’exposició, està pensada per “fer pedagogia” i demostrar al públic general que “el patrimoni no són només les restes arqueològiques o els monuments”. També serveix per identificar els elements heterogenis que conformen aquest tipus de patrimoni, i proposar actuacions per mantenir-lo viu. Qui vulgui aprofundir en els continguts de l’exposició té l’oportunitat d’inscriure’s a la visita guiada que organitza la Casa de les Lletres el dissabte dia 13 de juny, a les 12h. Des del ‘FET’ us volem oferir una visió molt sintètica de l’exposició, redactada a partir dels vuit eixos que l’estructuren, i que palesen les diverses facetes del patrimoni literari de la ciutat:

 

1. Autors. “L’exposició obre portes i ensenya que el patrimoni literari de la ciutat no es queda només amb els noms més importants”, explica Cavallé. S’hi mencionen escriptores destacades en la literatura popular, com Antònia Opisso, poetes com Joan Antònio i Guàrdias (1890-1967) i Ramon Comas i Maduell (1935-1978), i traductors com Josep Maria Güell (1928-2011). També es fa referència, entre d’altres, al novel·lista Josep Maria Sonntag (1944-2003), madrileny que es va instal·lar a Tarragona, i al qual se li va retirar el premi Sant Jordi, que havia guanyat l’any 1970, per una acusació de plagi. “És l’exemple de la marginació”, conclou Cavallé. Pel que fa als autors contemporanis, una de les vitrines de l’exposició està dedicada a l’escriptora Olga Xirinacs (1936). 

 

2. Obres. La mostra també fixa l’atenció en obres literàries que parlen de la ciutat, com La presa di Tarragona de Giuseppe Giulio Ceroni, que va escriure un poema èpic sobre el setge de Tarragona (1811); Las furias, una novel·la de Pío Baroja ambientada a la Tarragona dels anys trenta del segle XIX, i que manifesta les “trifulgues polítiques del moment”; i Les Marana, una obra d’Honoré de Balzac, que fa referència a la Guerra del Francès. “Balzac volia deslliurar els francesos de les culpes del que havia succeït a Tarragona, i les pretenia atribuir als italians”. Un altre cas, ben curiós és el de les novel·les de terror dels anys 60 i 70 del segle XX, com Terreur à Tarragone, de Jacques Robert, que “per alguna raó estranya, tenien Tarragona com a escenari principal”.

 

3. Edicions. “Hem dedicat un plafó a la història de l’edició, però aplicada sobretot a les edicions literàries”, puntualitza Cavallé. S’hi mencionen les primeres edicions tarragonines, corresponents al segle XV; el període d’or protagonitzat per impressors com Felip Mey, Felip Robert, entre d’altres; el paper de l’associacionisme a finals del segle XIX; el suport d’institucions com l’Institut d’Estudis Tarraconenses al llarg del segle XX; i la concepció actual de les editorials (l’extingida El Mèdol, Arola, Silva) com a empreses comercials. A la vitrina que acompanya l’explicació, hi figuren llibres com Les metamorfosis d’Ovidi, publicades per Felip Mey, que és “la primera obra literària impresa a Tarragona”, i el Partinobles, que és “la primera obra de literatura en català impresa a la ciutat”, l’any 1588.

 

4. Premsa. Els mitjans de comunicació escrits també guarden relació amb la literatura, tal com justifica Cavallé, perquè ofereixen als escriptors l’oportunitat de publicar textos, i d’altra banda, són espais “d’informació, d’homenatge, de recordatori dels temes literaris”. En aquest cas, l’exposició se centra en un espai temporal que engloba des de finals del segle XIX fins al 1936. Segons Cavallé, aquest és “el període més desconegut”, i aleshores “la literatura tenia molta més importància en els mitjans que no pas ara”. Hi apareixen capçaleres modernistes específicament literàries, i també s’hi destaquen casos com el de La Justícia, diari tarragoní en què els estudiosos han localitzat “la primera obra publicada en forma de fulletó”, o Catalunya Nova, que va dedicar un número sencer del rotatiu a homenatjar Àngel Guimerà.

 

5. Vida social. Aquest apartat arreplega el llegat d’una sèrie d’activitats que ha organitzat la societat tarragonina en relació a la literatura. S’hi destaquen els certàmens i concursos que convocaven els ateneus a finals del segle XIX; el paper de la llibreria Rambla com a espai ubèrrim de cultura i catalanisme durant el final del franquisme; la fundació d’Òmnium Cultural a la ciutat; la Nit de Santa Llúcia, celebrada l’any 1972 a Tarragona; l’activitat, a partir de 1979, de bars com Poetes; i el lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. També s’hi pot observar una fotografia històrica, d’una diada de Sant Jordi, a la plaça de la Font, en què hi apareixen l’alcalde Pere Lloret, el llibreter i poeta Joan Antònio i Guàrdies i el mestre Joan Gols.

 

6. Premis. Diverses associacions i institucions de la ciutat han convocat i convoquen guardons literaris. De “l’època deutora de la Renaixença”, Cavallé en comenta, entre d’altres, un concurs convocat pel Seminari, a finals del segle XIX, la temàtica del qual girava al voltant del Sagrat Cor, i que va guanyar Jacint Verdaguer. “Després, durant el franquisme, hi va haver un cas isolat, amb motiu del centenari de la Rambla”, explica Cavallé. Amb motiu d’aquesta efemèride, es van convocar diversos premis, en llengua castellana i catalana, i entre els guardonats ressalten noms d’escriptors reconeguts com Josep M. López-Picó, Xavier Amoròs, Carles Fages de Climent, Aurora Bertrana i Joan Oller. L’exposició també recorda els premis del Club de Joves i el premi juvenil Domènec Guansé, i parla de les trajectòries dels Premis Ciutat de Tarragona, l’origen dels quals es remunta a la I Nit Literària dels Països Catalans (1984), i del Joves.lit, convocat per l’Associació de Professionals i Escriptors en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC).

 

7. Indrets i rutes. Múltiples espais de la ciutat han estat font d’inspiració per als escriptors. L’exposició ho exemplifica amb el sarcòfag d’Hipòlit, l’antic Convent de Santa Clara — on s’ubica la novel·la Lo Caragirat, de Josep Martí Folguera —, i la façana de la Catedral. Precisament al Pla de la Seu hi van viure, durant etapes diferents, personatges com Victor d’Arlincourt, que s’hi va instal·lar després de l’assalt a Tarragona, o Antoine de Sartine, un polític del segle XVIII que Alexandre Dumas va convertir en personatge literari. L’exposició també es fixa en les rutes literàries, i n’esmenta la Ruta Pin i Soler.

 

8. Records i homenatges. Tal com explica Cavallé, l’últim plafó de l’exposició ensenya “algunes maneres de conservar la memòria dels escriptors” i de posar en valor el patrimoni literari. S’hi mencionen l’aula Maria Aurèlia Capmany de l’Escola de Lletres, el nom de carrers, places i centres d’ensenyament (carrer Yxart, Universitat Rovira i Virgili, etc.), el Parc de les Lletres Catalanes, situat a la Vall de l’Arrabassada, i la Galeria de Tarragonins il·lustres del Saló dels Penjats.

 

Vitrina dedicada a l'escriptora tarragonina Olga Xirinacs.

Vitrina dedicada a l’escriptora Olga Xirinacs. La tarragonina ha cedit part del seu material d’arxiu a la Casa de les Lletres amb motiu de la producció d’aquesta exposició.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *