Historiadora de professio i mestra per vocació. Dona activa i ferma en les seves conviccions, sempre envoltada d’homes a la família. Una excepció del seu temps: universitària als anys 40 i cofundadora del Pax als 60. Maria Antònia Ferrer, després d’una vida intensa, gens plàcisa i marcada per la dictadura, lamenta la poca obertura al món de la seva estimada Tarragona.
Al març va complir 89 anys i continua ben activa.
M’impressiona molt, mai em pensava que podria arribar a fer tants anys. Menys de genolls en avall,em trobo bé.
Com es contempla la vida a aquestes alçades?
Veig que m’han quedat un munt de coses per fer i que ja no tinc temps per fer-les.No sé quines, no me les facis enumerar, però tinc la impressió que me’n deixo moltes. Què m’hauria agradat fer? No ho sé, perquè sincerament no hauria volgut tenir una vida gaire diferent de la que he tingut: no ha sigut gens fàcil, em vaig quedar viuda als 52 anys i ha sigut dur, però, tot i això, el que he viscut a nivell personal i professional no ho canviaria.
Prop de 40 anys de viudetat marquen molt?
Sí, sí. Viuda vol dir sola, encara que com en el meu cas tingui sis fills. En aquestes circumstàncies has d’afrontar la vida sense pensar-hi gaire, anar fent. Jo sempre dic que he estat enamorada dela meva feina, a mi ensenyar m’ha agradat molt, i potser per això tot plegat ho he portat millor.
Se sent més mestra que historiadora?
Em sembla que sí. Quan vaig acabar el batxillerat era possible fer de mestra sense estudiar una carrera, però el meu pare volia que anés a la universitat i vaig entrar a la de Filosofia i Lletres per estudiar Història. Ja de petita, quan jugava amb els meus germans, sempre feia de mestra. Ha estat la meva vocació des de sempre i, per tant, he pogut combinar el magisteri amb la història.
Amb la perspectiva que donen dècades de trajectòria, com veu l’ensenyament actual al nostre país?
Tot ho veig fatal. A l’ensenyament s’han fet molts esforços durant els darrers anys, però encara arrosseguem el llast del franquisme. Han passat 40 anys de la mort del dictador, i això representa ben bé dues generacions, però em penso que la primera estava molt marcada pel règim anterior i la segona ha aportat un relaxament en la manera d’educar els nens. Molts pares malcrien i sobreprotegeixen els fills i es queixen als mestres. En general, s’estan fent passes enrere en l’ensenyament per la pèrdua de valors de la societat i el paper dels professors. No sé quin podria ser el model a seguir, potser el francès que jo vaig tenir en el seu moment, però la incorporació de la tecnologia amb ordinadors i telèfons mòbils em fa impossible entendre, a la meva edat, cap on ha d’anar el sistema educatiu.
Va impulsar fa mig segle la creació del Pax. Al cap de 50 anys, Tarragona necessita nous models d’escola?
Probablement sí. Llavors molts pares vam veure la necessitat d’un tipus d’ensenyament amb altres valors i més llibertat. Quan vam decidir crear el Pax, les escoles públiques malauradament no estaven preparades per rebre nens de perfils molt diversos i barrejar-los en una mateixa aula. Jo sempre he cregut en l’ensenyament públic, però aviat sorgiran noves maneres d’ensenyar perquè detecto que n’hi ha una necessitat. Ara, potser per altres motius, es crearan nous centres amb mètodes pedagògics diferents, tot i que s’ha de dir que no hi ha la mateixa inquietud dels pares que teníem llavors, als anys 60.
(…)
Aquest és un fragment de l’entrevista a Maria Antònia Ferrer, que publiquem íntegrament al número 11 del FET a TARRAGONA: La revista la trobareu als quioscos i llibreries de la ciutat. Si us en voleu fer subscriptors, només cal clicar aquí i per 30 € l’any gaudireu d’un periodisme de qualitat i de diverses activitats culturals gratuïtes.
