Assolit l’objectiu de l’ascens del Nàstic a Segona Divisió, apunto vuit elements de reflexió sobre la celebració de diumenge passat i sobre el futur de l’entitat:
– L’ascens fa justícia als mèrits de l’equip al llarg de la temporada i tanca la injustícia de fa un any a Llagostera. És un premi per a tota la comunitat nastiquera i, especialment, per al president Josep M. Andreu que ha conduït la nau grana en un moment de fortes turbulències i moltíssimes dificultats.
– Una petita part de l’afició del Nàstic no sap comportar-se. La invasió de camp en acabar el partit contra el Huesca, malgrat les nombroses advertències emeses per megafonia, revelen que alguns aficionats (joves i no tan joves) són un colla de brètols egoïstes i immadurs.
– La ‘desinvasió’ posterior del terreny de joc no va fer possible una celebració com cal de l’ascens. Davant dels 13.000 aficionats granes, els jugadors haurien d’haver fet una volta al camp en una mostra d’agraiment mutu i de complicitat entre plantilla i afició. En comptes d’això, els jugadors es van quedar al mig del camp i la festa va quedar molt aigualida. Algú del club hauria d’haver organitzat la celebració des de la gespa del Nou Estadi. Una llàstima!
– Aquest detall, que alguns poden considerar anecdòtic, revela la necessitat del Nàstic de reforçar la seva estructura de personal de cara a la pròxima temporada. Els darrers temps, el club ha perdut algunes peces professionals valuoses que ara, amb l’ascens a Segona Divisió, es trobaran encara més a faltar.
– Futbolísticament, l’equip ha d’aspirar a consolidar-se amb bona part de l’actual plantilla com a equip de la categoria de plata. No s’hauria de repetir un descens a 2ª B. Per massa social i per les dimensions de la ciutat, el Nàstic ha de ser definitivament un club de la LFP amb objectiu a mig termini de pujar a Primera.
– Girona viurà aquest diumenge sensacions similars a les que vam gaudir ara fa just 9 anys a Tarragona. Jugar alguna temporada a la màxima categoria del futbol espanyol no ha ser una quimera, però abans el Nàstic necessita aixecar bases sòlides per competir a Segona amb garanties.
– Econòmicament, l’ascens representa una bombona d’oxigen per a un consell d’administració que ha hagut de gestionar una situació límit. El paper de Josep M. Andreu també ha estat clau en aquest àmbit. Figura imprescindible per explicar la història recent de l’entitat.
– Socialment, tenir el Nàstic a Segona i enfrontar-se a clubs importants de la LFP ha de suposar un increment notable de socis i endegar una nova època de ‘nasticmania’ com aquella que vam viure a mitjans de la dècada passada. El futbol pot ser, a més, un element de cohesió de la ciutat i de capitalitat generosa en relació al territori. No perdem aquesta oportunitat!!!
