Si m’ho permeten…
Es pot discrepar en el fet que les properes eleccions catalanes hagin de ser o no ser plebiscitàries. Situats en l’òptica del no… ja les farem quan toquin. Situats en l’òptica del si… no poden ser unes eleccions autonòmiques més.
Un plebiscit no és un test psicotècnic on davant de la pregunta hom pot escollir entre diverses opcions. És un si o un no. I quan una de les dues parts no comparteix el caràcter plebiscitari d’una consulta, és un sí enfront de diversos nos, o a l’inrevés. A Catalunya, els partidaris de la independència volen fer de les eleccions un plebiscit, i els contraris no el volen; per tant: ens hem de situar entre un si i diversos no. Conclusió, sempre llevat de millor parer: sense llista única pel si no hi ha plebiscit a favor de la independència.
La negativa dels partits polítics espanyols, tots, al fet que Catalunya pugui decidir lliurament el seu futur, ens ha portat fins aquí. Si fos possible un referèndum, no caldrien plebiscitàries; però no és possible. I llavors… o ens l’engaltem i renunciem a l’exercici del dret a l’autodeterminació, o les hem de fer plebiscitàries.
“No veig millor ‘pom de dalt’ que Mas, Junqueras i Fernández. Després ja es decidirà qui fa d’enxaneta i qui d’aixecador”
I si hem de convocar les eleccions a manera de plebiscit, cal que qui les convoqui cregui que les guanyarà. Això és especialment rellevant quan s’hi vol anar amb una “llista sense polítics” que, si perdessin les eleccions (que pot ser), inundarien de ben segur de colors i alegria durant quatre anys el Parlament de Catalunya i, qui sap, si capgirarien l’actual estat depressiu de la ciutadania catalana envers la seva classe política, però els hi resultaria difícil exercir d’oposició..
Per guanyar unes eleccions plebiscitàries cal oferir garanties de situació excepcional, com ara que els qui es presentin deixin clar no es tornaran a presentar mai més, siguin quins siguin els qui es presentin, ja que la seva única finalitat és portar aquest país fins a les portes d’un procés constituent que sigui acceptat per Europa i pel Món. Cal oferir garanties prèvies de quin serà el govern (amb noms i cognoms) que dirigirà el dia a dia del país mentre els escollits remen cap a Itaca. I sobretot, sobretot, cal que el paradigma català dels darrers 11 de setembre –tanta gent, tant lluny, tant junts- no es trenqui.
Cal que CDC, ERC i CUP ens donin les garanties de que fins a les portes del procés constituent seguiran junts i la millor manera de visualitzar-ho és que vagin junts a les eleccions, sense que això vulgui dir que han d’estar tots necessàriament en el govern. Des d’aquesta lògica, no veig millor “pom de dalt” que Mas, Junqueras i Fernández; les constituents ja decidiran qui fa d’enxaneta i qui d’aixecador. Darrera seu tots aquells que accepten presentar-se sabent que serà la darrera vegada en què ho fan, amb l’únic objectiu de convèncer al món de la justesa de les nostres pretensions nacionals.
Si no és així; si no hi ha compromís clar d’unitat; si no es visualitza la situació excepcional i s’aparquen els vols de gallina partidaris, els candidats a la “llista sense polítics”, que som més de set milions (menors d’edat inclosos), no ens creurem que el procés va en serio.
Pau Muntanyès.
11.07.2015