“Veig la teva silueta, però no la cara”. Carme Mulet t’ho diu com si res. Té 65 anys i des d’en fa poc més de dos pateix una discapacitat visual i física que l’obliga a adaptar-se a una nova vida. I no és fàcil, a aquestes alçades. Anar a comprar, fer les feines de casa, moure’s amb bastó i en cadira de rodes, mantenir unes relacions socials i una autonomia personal, accedir a l’oci i la cultura sense gaires dificultats… La conec mentre visita el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) amb un grup de deu persones afiliades a l’ONCE. D’esperit obert i alegre, xerraire de mena, la Carme em confessa sentir-se “emocionada” de poder tocar la nena, l’ocell, la lluna i l’estel d’una obra d’art que és tot un símbol de Tarragona: el tapís creat fa prop de mig segle per Joan Miró i Josep Royo.
La Carme i les seves amigues –gairebé totes són dones, al grup– han anat a “tastar” el nou espai tàctil del recinte museístic del carrer de Santa Anna. Un audiovisual amb audiodescripció els ha ofert al principi la informació necessària per gaudir d’aquest tapís de grans dimensions. Ja al costat de l’obra, tres peces tactovisuals n’ofereixen la informació bàsica i segmentada i la seva evolució creativa: la primera làmina fa la distinció entre el cel i la terra; la segona incorpora la figura de la nena amb més relleu, i la tercera afegeix els altres elements simbòlics dissenyats per Miró. Una quarta peça, diferenciada, ofereix informació dels colors del tapís a partir de diverses textures. Tot plegat, amb una text en braille molt senzill i sintètic.
La Mari Carme Pasano i la Roser Ferrer (antiga alumna d’esmalt a l’Escola d’Art), totes dues amb més de 80 anys, van comentant les sensacions amb Rosa Ricomà, directora del MAMT, i Marisa Suárez, responsable del Servei Pedagògic del museu. També poden tocar un teler amb diferents fils, llanes i nusos que ajuden a “entendre molt millor” l’obra de Miró, propietat de la Creu Roja i cedida en dipòsit a la Diputació de Tarragona per a la seva exhibició. Elena Losa recorda el tapís quan estava instal·lat precisament a l’antic hospital de la Creu Roja: “Ara el veig més amb els dits que amb els ulls. És una sensació estranya”, reconeix. De manera similar s’expressa Carlos Martí, de 62 anys, que té restes visuals a l’ull dret: “La forma de la nena m’ha semblat un cactus i l’ocell em pensava que era un estel. És difícil d’entendre. A aquesta edat ens costa adaptar-nos-hi”, explica resignat. La gent gran, amb el tacte dels dits desgastats, tenen moltes dificultats per aprendre braille, i per això necessiten el suport d’altres persones per seguir l’explicació de l’obra artística.
(…)
Així arrenca un reportatge que publiquem íntegrament al número 12 del FET a TARRAGONA dedicat al Museu d’Art Modern i al seu objectiu d’arribar a tota mena de públics. La revista la trobareu a les llibreries i quioscos de la ciutat. També us en podeu fer subscriptors per 30 € l’any i la rebreu còmodament a casa. Ajudan’s a reforçar la revista que ofereix qualitat i prestigi a Tarragona. Subscriu-te al FET.