Les eleccions del 27-S no seran un plebiscit pur. La inexistència d’una única llista en favor del SI, o del NO, ho fa impossible. Els qui compartien el doble SI en l’autoconvocatòria del 9 de novembre de 2014 s’han dividit, fent palès que entre els partidaris de la independència de Catalunya n’hi ha alguns que pensen que, més enllà d’un referendum encobert, el 27-S estem decidint altres coses. I això dóna tota la munició del món a la candidatura del “Si que es pot”, i, per derivada, a la resta de candidatures que en un referèndum abraçarien clarament el NO, trencant alhora el fil conductor de les tesis que porten a convocar les eleccions a manera de referèndum.
La CUP, que des del famós dilluns a Pedralbes, -quan Mas decideix posar les urnes el 9-N, i despulla políticament Junqueras i Herrera-, havia estat la formació política que més intel·ligentment jugava les seves cartes en benefici de la plena sobirania per Catalunya, no ha resistit la cursa de fons fins el 27-S. Un cop més, com tantes vegades en la història ha fet l’anarcosindicalisme, ha optat per tancar-se a lloar la revolució tot oblidant que abans cal guanyar la guerra.
Tot amb tot, definició de les eleccions al marge, el 27-S es dilucida quelcom fonamental com és saber si amb les eines de què disposa Catalunya és possible o no portar el debat ideològic entre classes o sectors socials a les institucions, des de la voluntat que els resultats del debat tinguin conseqüències en benefici d’un d’aquells sectors en detriment d’uns altres. És a dir: si en un Parlament que no pot decidir sobre les grans infraestructures indispensables per guanyar competitivitat, ni sobre la pobresa energètica, ni sobre impostos a industries contaminants i/o perilloses, ni a dipòsits bancaris, ni endeutar-se en una situació d’emergència social, ni …, és possible plantejar el debat en termes de dretes i esquerres. El 27-S es dilucida si seguim jugant a fer creure que el marc competencial i l’abast sobirà de l’actual Catalunya dóna per plantejar obertament el conflicte de classes; el canvi; el capgirament social, … o no.
Aquí hi ha la clau del debat entre “Junts pel SI” i “SI que es pot”; entre els qui consideren que calen major cotes d’autogovern precisament per aconseguir que Catalunya tingui el seu propi marc de relacions laborals, i els qui consideren que amb el marc actual ja n’hi ha prou (encara que ho expliquin disfressats de les millors bones voluntats federalistes, confederalistes, revisores constitucionals, …). Una part important de la ciutadania de Catalunya pensa que ja no és possible treballar amb esquemes del passat, quan a l’altra banda del Sènia no hi ha ningú disposat a acompanyar-te en el viatge, i d’aquí el referèndum. No ens enganyem: el SI està ple d’incerteses sobre on serem d’aquí un any; però el NO està farcit de la seguretat que d’aquí un any seguirem estant on som ara.
Si traslladéssim el 27-S a les competicions esportives, veuríem com en uns cartells electorals hi apareixeria una porteria de futbol, en uns altres una cistella de bàsquet, unes sabatilles d’atletisme i fins i tot alguna bicicleta; és a dir: no serà una competició amb múltiples equips participants, sinó una trobada de participants d’esports diferents intentant donar sentit a una classificació que ningú llegirà de la mateixa manera.
Realment … els ciutadans, que afortunadament som els únics àrbitres de totes les competicions, necessitem anar de vacances abans d’encarar el Broad Peak que ens espera.