I de cop es posa a plorar. Plora d’emoció i de felicitat, després de molta estona de contenció. L’home de cabells blancs s’eixuga els ulls, mira al cel i s’abraça a la dona que té al davant. La megafonia difon potent la veu de Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana. Som a la plaça de les Glòries admirant la imponent torre Agbar, icona de la Barcelona del segle XXI, des dels trams de la Via Lliure de l’Onze de Setembre de 2015 assignats a Tarragona i el Tarragonès. Trams de color marró identificat amb la justícia social.
Fabián, amb samarreta blanca i l’estelada gegant penjada al coll, em diu que s’ha portat a la manifestació de Barcelona una andalusa i una extremanya que, com ell, viuen als barris de ponent de Tarragona. Creuen que Catalunya necessita un estat propi per millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans, parlin com parlin i vinguin d’on vinguin. Abans de Jordi Sánchez, ha parlat Gabriel Rufian, el jove portaveu de l’entitat Súmate que millor expressa el sentiment de desenes de milers de catalans que tenen el castellà com a llengua materna i d’ús quotidià.
A la Meridiana, i al llarg de les hores prèvies de la Via, se sent parlar indistintament català i castellà, una mostra més de la transversalitat i la pluralitat del moviment social més massiu d’Europa. El moviment que ha aconseguit quatre manifestacions consecutives anuals aplegant entre un milió i mig i dos milions de persones. L’home de cabells blancs -que va estar els anys 70 i principis del 80 en mil i una batalles en la lluita per les llibertats democràtiques, els drets dels treballadors i les millores del barri de Bonavista- plora de felicitat en veure l’entusiasme i l’alegria de tanta gent.
És molt poc habitual plorar de felicitat quan et manifestes en un carrer per reclamar un objectiu. A les manifestacions acostumes a anar emprenyat i indignat. Però encara és menys habitual acabar la concentració ballant a ritme de rumba. El ‘Catalunya té molt poder’ provoca una onada de festa, confiança i somriures que transforma les llàgrimes de fa pocs minuts en un rostre d’immensa felicitat. Al costat o ben a prop del Fabián ballen el Manel, l’Anna, l’Esther, el Pitu, el Josep Maria, el Jordi, la Montse, la Roser, castellers liles i matalassers i molts altres tarragonins que, perseverants, no afluixen a l’hora de reclamar un país nou, sense corrupció, transparent, més democràtic, amb millors serveis socials i infraestructures, més igualtat, equlibrat territorialment i solidari amb el món.
Emocions a flor de pell. Rumba i cartolines de colors en resposta a les amenaces i els insults. Una nova demostració massiva, heterogènia, pacífica i festiva que quan la veus per televisió, hores després, esborrona encara més. Una exhibició d’excel·lent organització de l’ANC i dels milers de voluntaris que ho fan possible. Tot plegat, és un cúmul de sensacions que, sintèticament, s’expressen en dues idees: vivim un moment clau i apassionant de la nostra història com a comunitat nacional i el procés de canvi i transformació radical és imparable.