Estimat director,
Per fi s’acosten les eleccions. Ja era hora. Bé, suposo que de fet ens hem passat un parell d’anys ben bons en una mena de campanya electoral encoberta. I la Diada? Doncs molt bé, gràcies. Jo la vaig passar a Suïssa, per obrir-hi un parell de comptes corrents per si de cas a partir del 28-S van mal dades i hem de sortir per cames de Reus. Suposo que hauràs vist el debat que ha emès Televisió de Catalunya, la nostra, en què hi hem vist tots els caps de llista de la demarcació. Comentem-lo una mica, va.
El debat en qüestió va durar tot just una horeta, que a mi se’m va fer avorrida amb ganes. No he consultat les dades d’audiències, però competint amb el Gran Hermano de torn i el Cristiano Ronaldo fent gols a cabassos, poca part del pastís televisiu devia endur-se. I què vols que et digui, benvolgut amic meu. Que no vaig trempar pas. No es va parlar ni d’identitats ni de projectes. En Castillo, del PSC, i en Fernández, del PP, van passar-se el programa provocant en Bel, però ni així hi va haver una mica de sang.
Quelcom ha canviat, però. Al debat hi vaig veure un polític demanant perdó, un fet insòlit. Es va produir quan el gran defensor de Tarragona allà a Madrit, l’inefable Ale, Alejandro, va retreure al pobre Bel que hagués confiat en Zapatero. I el candidat de Junts pel Sí, ferm, va admetre haver fracassat per haver buscat la manera de fer que Catalunya encaixés a Espanya. Ai, sí. Aquest és el gran què. Ni ho entenen ni ho volen entendre. Entre ministres que ens diuen que faran sortir els tancs i líders de la suposada esquerra que diuen que els independentistes separem la societat catalana, l’entesa és utòpica pel simple fet que no reconeixen que som un poble amb una història i una voluntat que s’ha de respectar, i no pas una possessió.
Com que veia que no brillava, l’amic Castillo va decidir entrar a la picabaralla entre aquell parell tot dient que les properes votacions són “les del paripé”. Federalistes, quina colla. N’Iceta ha d’acabar ballant totes les seves intervencions perquè del contrari no serviria ni per omplir un breu d’una pàgina de diari, i centra el seu discurs en fer-nos creure que sí que vol una consulta, però que la vol pactada amb l’Estat. I en Sánchez, recordem-ho, no està massa per referèndums. Però surten junts a les fotos, i vinga rialles i vinga abraçades. Els del paripé, no obstant això, som els altres, que volem votar.
N’Alonso, de Ciudadanos, molt formal, va lamentar tot l’espectacle dels seus companys i es va limitar a dir que el que Catalunya necessita de debò és un projecte de futur, cosa que pel que sembla ni Junts pel Sí ni la CUP poden construir. Jo, il·lús, vaig pensar que ens explicaria el seu, però res de res, tu. I la d’Unió? Més perduda que un portuguès al Reus Deportiu. Va dir, això sí, que els Jocs del Mediterrani són molt i molt importants perquè els hotels s’ompliran. També va dir no sé què que des de 1.931 Unió ha estat favorable al dret a decidir dels catalans, però no sé com es va acabar la seva intervenció perquè vaig caure del sofà del tip de riure que em vaig fotre.
Així, l’únic que em va semblar que sembla tenir clar que s’ha de tirar pel dret va ser en Saladié, de la CUP. I jo, mira què et dic, em penso que molts altres pensen igual. Si els arguments del govern espanyol passen per la periòdica amenaça de suspendre l’autonomia i de fer-nos fora d’Europa o per haver de romandre per l’espai, sense rumb, si toquem el dos, tot plegat em fa pensar que l’endemà de les eleccions res serà el mateix. Que potser és del que es tracta.
Ben cordialment. Guanyarem.
