Va ser una primavera de l’any 1985 quan de cop una frase va quedar fixada a la història de la ràdio, del periodisme, del barcelonisme i del futbol. La veu del mestre Puyal entonant aquell “Urruti t’estimo” després de què el porter basc del Barça acabés d’aturar un penal a Mágico Gonzàlez. Un penal que acabaria donant aquella lliga al Barça de Venables. Aquella era una lliga especial per un equip acostmat a aixecar copes i recopes i on després de l’hegemonia dels conjunts bascos es començava a dibuixar la tirania d’un dels millors Madrid de la història.
De l’atura del desaparegut Urruti ja n’ha fet trenta-anys. Trenta anys on la sort del Valladolid s’han dibuixat entre històries daurades i moments de glòria fregant Europa i la segona A, on ha batallat sovint.
El Nuevo José Zorrilla i dir “nuevo”, és com fer-se trampes al solitari, ha viscut d’aquell penal i dels gols de Peternac, del toc de pilota d’Eusebio, del saber estar de Baraja, de la passió de Caminero o de les rematades de Fonseca. Ho ha fet amb el carpe diem etern d’aquell estadi que no es vol fer vell i on les estufes situades a la part alta de la tribuna indiquen que el malnom d’estadi de la “pulmonia” el té guanyat per anys de fred d’hivern, a les grades d’aquell gèlid formigó.
Trenta anys on les visites del Nàstic a Valladolid han estat freqüents a la segona divisió i on els grana no han estat pràcticament mai capaços de portar un resultat positiu. “Els grans estadis mai ens han anat bé” comenta algun soci d’aquells de tota la vida que recorda, sense anar més lluny, el partit jugat a Elx.
El Zorrilla és un d’aquells camps que fa olor de pipes, puros i fred. Un camp on aquells equips que volen agafar la carretera de tornada amb el sarró mig ple, han d’aconseguir minimitzar els accents mal posats del seu joc.
El Nàstic ha seguit tancant dubtes i després dels interrogants del Martínez Valero, els de Vicente Moreno ha tornat a mostrar aquella versió habitual de l’equip lluny de Tarragona.
Els grana han recuperat l’estil d’equip combatiu que cedeix la iniciativa al rival i que viu de saber aprofitar els errors dels locals per seguir trencant estadístiques en camps habitualment molt hostils i on alguna vegada fins i tot un empat a zero pot resultar atractiu.
La lluna no es va eclipsar per un equip ben situat sobre el terreny de joc i amb la lliçó apresa. El toc d’atenció d’Elx ha servit per veure un Nàstic endollat i amb aquell so que sembla que cridi baix de forma permanent.
Vicente Moreno sembla que ha trobat aquell onze que amb petits retocs segueix rendint a un alt nivell.
L’equip ha sortit a la gespa del Nuevo José Zorrilla amb fins a nou jugadors que l’última temporada jugaven a segona B amb la samarreta grana. Només Iago Bouzon i Sergio Tejera eren nous a l’equip titular del Nàstic a terres de Castella.
Els grana han tornat de “pucela” amb un punt, amb bones sensacions i amb el debut d’un noi de Cabra del Camp a la LFP. Jordi Calavera ha tingut els seus quaranta-vuit minuts a la segona A. Calavera ha complert amb escreix el paper al lateral dret on no ha desentonat en un engranatge perfectament preparat.
La groga que ha vist aviat Xisco Campos i la persistència de Valladolid en buscar la seva banda esquerra amb Mogica han obligat a Vicente Moreno ha cercar una solució al lateral dret on Calavera ha donat recorregut a la banda per obligar al volant colombià del Valladolid ha perdre espai.
El Nàstic ha tornat a jugar a cara descoberta en un dels grans estadis de la categoria on ningú encara no ha guanyat i on ningú encara no ha marcat.
Els de Vicente Moreno segueixen apuntant alt i posant la mirada en una obra pràcticament interpretada a la perfecció, en un dels millors teatres de la categoria.
Els grana com si es tractés d’una d’aquelles funcions programades tradicionalment per Tots Sants, tenen el paper tant ben après que podrien recitar l’espectacle de cap a peus sense deixar de puntualitzar cap detall, per petit que sembli, d’una interpretació minuciosa del guió.
Després de sis jornades el Nàstic ha mostrat ja les seves credencials per ser reconegut a casa i més enllà de les muralles, com l’equip revelació d’aquest inici de lliga més enllà de preferències i colors. Els tarragonins són tercers a dos punts del líder i només havent cedit una derrota.
La majoria absoluta dels de Moreno se segueix dibuixant amb arguments i reptes que l’equip supera en el seu procés de consolidació a la categoria. Procés que l’ha de portar a aconseguir arribar al primer objectiu com més aviat millor.
Quim, la temporada del ascens a primera 2005/2006, el Nàstic va guanyar al camp del Valladolid per dos a cero,
Hi hem sucat poc, però hem sucat…,
Cordialment.
Sí, Sí, Emili fixa’t que hi ha un “pràcticament” “Trenta anys on les visites del Nàstic a Valladolid han estat freqüents a la segona divisió i on els grana no han estat pràcticament mai capaços de portar un resultat positiu”.
Aquella temporada es guanya 0 a 2 amb gols de Merino i Ismael si no recordo malament. És l’única victòria en les dotze visites que hem fet a Valladolid.
Merci Emili.