Advertisement
Carregant ...

L’homenatge a Companys: més enllà d’un record

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

L'ofrena va culminar amb el cant dels Segadors, amb el públic contemplant l'estàtua de Companys. (Foto: Gerard Recasens).

L’ofrena va culminar amb el cant dels Segadors, amb el públic contemplant l’estàtua de Companys. (Foto: Gerard Recasens).

Ahir era 15 d’octubre. Però no era un 15 d’octubre qualsevol. Com els darrers setanta-cinc dies de Santa Teresa, un nom pren força en l’imaginari col·lectiu del país. El nom d’un personatge sovint idealitzat pel seu tràgic final, un assassinat: el de l’únic president que han matat en tota la història de la democràcia europea, després de la victòria del bàndol feixista, sublevat. Però molt més enllà de la reivindicació del personatge, de Lluís Companys, el d’ahir era un dia accentuat per un número rodó —75 anys— i per la declaració al TSJC del president de la Generalitat Artur Mas. Tot plegat, per haver posat les urnes.

La repulsa conjunta tant a l’efemèride com a la imputació de Mas, materialitzada aquell mateix matí amb el bany de masses del president a l’entrada i la sortida del tribunal, es palpaven aquest dijous al vespre a Tarragona. El monument a Lluís Companys, que dóna nom a la rambla, s’havia vist envoltat de tarragonins i tarragonines des de mitja hora abans de l’acte. Volien ser part d’una escena de record però també d’autoafirmació nacional.

En total, s’hi van reunir més de dos centenars de persones que van escoltar les paraules del presentador, Ricard Lahoz. En aquests mots inicials, record per a Companys i el seu llegat, però també per a les víctimes del franquisme ahir que, per primera vegada, se’n commemorava el Dia Nacional. Un al·legat d’apel·lació a la dignitat contra el feixisme, al futur, i a la denúncia que l’Estat espanyol encara no ha revisat mai —ni molt menys anul·lat— el judici sumaríssim que va acabar amb la vida de Lluís Companys.

Josep-Lluís Carod-Rovira va arrencar les intervencions dels presidents d'Òmnium Cultural del Tarragonès. (Foto: Gerard Recasens)

Josep-Lluís Carod-Rovira va arrencar les intervencions dels presidents d’Òmnium Cultural del Tarragonès. (Foto: Gerard Recasens)

El protagonisme simbòlic va ser ahir per als darrers quatre presidents d’Òmnium Cultural del Tarragonès: Josep-Lluís Carod-Rovira (1979-1991), Núria Aguadé (1992-1998), Joan Andreu Torres (1999-2011) i l’actual presidenta Rosa Maria Codines. Tots quatre van llegir fragments de discursos de Companys que van repassar des dels fets d’octubre de 1934 fins a la seva execució la tardor de 1940. Tots quatre van treure l’entrallat del pensament de qui va ser president de la Generalitat des de la seva proclamació de l’Estat català, en el seu paper de líder nacional, fins a una vessant més íntima, acomiadant-se de la seva muller Carme Ballester, a hores de la seva mort.

Torres ens va recordar la idea que “resistir és el triomf” just després que Núria Aguadé detallés la perseverança de Companys quan ja sabia que les lleis que havia promulgat serien tombades: des de l’assistència social a la llei del referèndum. L’oposició de l’Estat, existent als anys 30, i que tantes referències recents va despertar ahir en el públic assistent a l’homenatge. Les salves del Ball de Serrallonga van servir per recordar també els tarragonins i tarragonins represaliats i assassinats pel franquisme.

Més de dos centenars de tarragonins van assistir a l'homenatge (Foto: Gerard Recasens).

Més de dos centenars de tarragonins van assistir a l’homenatge (Foto: Gerard Recasens).

Tot plegat, va donar pas a la tradicional ofrena floral. Ahir, però, la nota de color la van posar l’orquestra i el cor de l’Institut Martí Franquès, sota la batuta de Remei Tell i de Pau Salvador. Van ser els encarregats d’amanir la cita amb tres peces, com una metàfora: d’entrada, la cançó del poble dels Miserables, icona d’una ciutadania combativa des de fa molts anys ençà. “Quan tot s’enlaira”, de Txarango, i “Que tinguem sort”, de Lluís Llach, van donar la visió de present i de futur al significat musical de l’acte d’ahir.

Una estona per recordar el mal rebut en el passat, l’esperança del futur i concloure que, en tres quarts de segle, tot és tan diferent que sovint oblidem que hi ha coses que, en el fons, no han canviat tant.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *