Carregant ...

‘Pas de ronda’: Sud enllà

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Al sud de Tarragona, la connexió ferroviària encara es fa per una via única, com al segle XIX (foto: ara.cat)

Al sud de Tarragona, la connexió ferroviària encara es fa per una via única, com al segle XIX (foto: ara.cat)

Molts de nosaltres sovint ens encenem i ens indignem quan sentim a parlar de Barcelona, del Llobregat en amunt en general, la qual cosa implica indefectiblement Girona i tot el que s’hi assembla. Hi ha, fins i tot, qui diu que de Vilafranca en amunt és França —ignoren, potser, la Catalunya del Nord?—, però aquest punt de sorna no deixa de fer patent aquest tarragonisme de capella que blasma el poc cas que ens fan fora de casa nostra.

Però amb un cop de realitat que suposo que no deixaria a ningú indiferent, podem dir que al Camp de Tarragona, i la ciutat que li dóna nom, estem en una situació de desavantatge respecte d’algunes regions dels Països Catalans, i això és cert: el tren etern que no arriba, ni d’alta ni baixa velocitat; la via única que uneix el País Valencià i el Principat —gosaria dir que és la mateixa que van posar al segle xix i és i serà allà in aeternum—; les químiques que treballen sense impacte ambiental; Salou ple a vessar d’adolescents anglesos hipersexualitzats i plens d’alcohol; Barcelona World, amb el millor de cada casa en l’àmbit de les addiccions; les universitats i instituts cada dia més precaritzats; la desocupació disparada… i els Jocs Mediterranis. Un còctel explosiu que vestit de color de rosa, amb gust de maduixes i una agulla d’estendre posada al nas dóna, entre molts d’altres resultats, un desgavell sociopolític 100% cosmopolita.

Però no hem d’oblidar que en aquest sentit els tarragonins no estem sols al món, i tampoc no som centre de l’univers: precisament perquè pretenem trobar un punt d’equilibri basat en la territorialitat, l’equitat poblacional i de gestió racional, hem de tindre clar que des de «Barcelona» (més enllà de la ciutat) en avall tenim tota la Catalunya nova, i això inclou el Camp de Tarragona, però també les Terres de l’Ebre, Ponent i el País Valencià sencer. Només amb aquesta reivindicació que trenqui alhora la lluita de campanars i la lluita contra el centralisme barceloní tindrem un veritable sentit de lluita per equiparar-nos. Aleshores, podrem fer balanç de tot allò que tenim, bo i dolent, i posar fil a l’agulla per fer net i cosir els vestits a mida que ens faran lluir d’allò més.

Potser arribarà un dia que farem com Fuster, i direm que la nostra manera de ser catalans és ser tarragonins. Mira, sempre podem escriure un llibre que tingui per títol Naltros, els tarragonins. I allà, aleshores, podrem abocar-hi una mica de caràcter tarragoní: renecs, planys, trobar-ho tot cagat i pixat, i qui sap si alguna cosa més.    Disculpeu el meu punkisme il·lustrat i, en qualsevol cas, culpeu Reus.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “‘Pas de ronda’: Sud enllà”

  1. Fraret Mut ha dit:

    Sana ironia i ploma sucosa !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *