El carretó del carter roda sobre l’asfalt de l’estreta i irregular carretera que s’endinsa des del cementiri fins als budells de Terres Cavades, pel camí del Llorito. Les cases es reparteixen entre els carrerons i les travesseres que surten des del vial principal, sense nom però amb números, en un urbanisme anàrquic, gairebé com una loteria.
“Visc al 171”, ens cita un veí. Sota un sol esplèndid, acompanyats per l’entorn agrícola i forestal del barri, a estones feréstec i una mica decadent, trenquen el pas dos experimentats caminadors que tornen, amarats de suor, cap al centre de Tarragona. “Fa tres hores que caminem, ja anem cap a casa”, constaten, sense aturar-se. Una bicicleta, camí del santuari de la Mare de Déu del Loreto, supera el petit embús de trànsit provocat per la coincidència de tres cotxes i una motocicleta en una carretera amb dos sentits de circulació però espai per a un vehicle.
“Adéu, bon dia”, s’acomiaden dos veïns. Terres Cavades és dels pocs indrets de Tarragona on les persones encara se saluden pel carrer encara que no es coneguin, com si fos un poble. Barri, urbanització, xalet, finca, hort, gos, runa, parcel·la, jubilat, especulació, engany o piscina. Si la desapareguda banda balear Antònia Font dediqués una cançó al barri objecte de més titulars de la història de Tarragona, segurament sonarien algunes d’aquestes paraules entre oníriques melodies.
“Aquí s’hi viu bé… mentre puguem”, comenta, somrient, però amb cara de circumstàncies, José Luis Gómez, de 49 anys. La sensació de certa provisionalitat, de permanent amenaça, és un dels trets d’identitat dels veïns d’un barri construït sense cap planificació urbanística, aixecat gairebé casa per casa, des dels anys 40, primer pels qui treballaven aquestes terres i s’hi van construir un mas, molts anys després pels qui van trobar un lloc apartat i tranquil per viure, a tocar del centre. Només un centenar de famílies hi conviuen, amb pràcticament els mateixos serveis que qualsevol altra urbanització a excepció del clavegueram, que obliga les cases a mantenir la seva fossa sèptica.
(…)
Aquest reportatge, amb esplèndides fotografies de David Oliete, es publica íntegrament al número 14 del FET a TARRAGONA.
L’article s’ha elaborat gràcies al suport dels subscriptors del FET, que pagen 30€ a l’any, i dels lectors que compren la revista als quioscos i llibreries de la ciutat. Sense la complicitat i la implicació de la societat, no és viable el periodisme analític i rigorós.
Si us en voleu fer subscriptors, ompliu aquesta butlleta i sigueu benvinguts a la gran família del FET.
