Desconeixement, accessibilitat, aïllament

Vista aèria de Tarragona. amb la Catedral en primer pla (foto: Tinet)

És un lloc comú afirmar que Tarragona és una ciutat desconeguda, una sorpresa amagada. Cal retreure aquí el reportatge publicat pel New York Times al 2011, citat en un article de Jordi Suriñach, inclòs en el dossier sobre el turisme publicat en el núm. 12 de l’edició en paper del Fet A Tarragona. Tothom té experiències en primera persona de visitants que, per algun motiu (sovint professional), descobreixen la ciutat i manifesten la seva sorpresa davant del seu atractiu i del seu desconeixement previ.

Efectivament, sembla que Tarragona ocupi un lloc marginal en els mapes, malgrat que els coneixedors en parlen bé i, eventualment, se’n converteixen en endorsers. Cal demanar-se fins a quin punt, però, aquest desconeixement és culpa del desconegut en qüestió, en aquest cas, la mateixa ciutat. Els esforços de diferents professionals, vinculats a l’Ajuntament, en l’àmbit de la promoció s’inscriu, en aquest sentit, en la manca d’una política de difusió, que respon a la inexistència d’un discurs de ciutat que s’adigui amb les possibilitats que els més perspicaços entre els locals i els més observadors entre els visitants veuen amb una certa facilitat.

“Malgrat el mar, la universitat i l’atractiu turístic, Tarragona persisteix en el seu aïllament i victimisme”

En realitat, el propi plànol de la ciutat és una metàfora d’aquest replegament poruc, d’aquesta inconsistència en la construcció d’una identitat col·lectiva potent i oberta al món. Malgrat el mar, malgrat la Universitat, malgrat l’atractiu turístic, la ciutat persisteix en el seu aïllament i el seu victimisme. Mirem el plànol i centrem-nos en els accessos, els punts per on els que venen arriben a nosaltres.

La llista és inacabable. Pel que fa a la carretera, cadascuna de les entrades de la ciutat apareix com una invitació a passar de llarg. Cal esmentar aquí des de les inacabables rotondes des de la sortida de l’autopista AP-2 al pla de Santa Maria, fins a l’aspecte desangelat de bona part de les entrades, a les que hom arriba després d’un periple digne de les arrels clàssiques de la ciutat. Els  accessos per ferrocarril són directament incentius per ignorar-la.

D’aquesta manera, la manca d’inversió de l’Estat, la política del qual en aquest aspecte a Tarragona frega l’escàndol, conflueix amb la inèrcia del no-res d’unes elits locals impotents i desgastades. Per això, no pot sorprendre el discurs pàl·lid i intranscendent de l’alcalde, ni el seu compromís unionista. En definitiva, es tracta de què res no es mogui, de protegir la bassa d’oli. En aquest context, els accessos físics a la ciutat són una metàfora del discurs dominat d’aïllament, victimisme i inèrcia, del desinterès de la ciutat a ser descoberta.

Això, en definitiva, acaba justificant la còmoda pertinència a un Estat que ens margina, ja que sembla que és precisament això el que volem, viure en els marges, ser perpètuament desconeguts. D’aquesta manera, el discurs dominant és conservador en totes les seves facetes, amb una coherència certament digna de millor causa. No haurà de sorprendre, doncs, ni la marginalitat de la ciutat, ni la força de l’unionisme, ja que, en realitat, són dos aspectes del mateix fenomen.