Carregant ...

Sempre pot més l’adulació que la tortura

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

"Tarragona se’n surt quan juga a favor d’ella mateixa, sense complexos, oberta al món. Tàrraco Viva n'és un exemple" (foto: Rafael López-Monné)

“Tarragona se’n surt quan juga a favor d’ella mateixa, sense complexos, oberta al món. Tàrraco Viva n’és un exemple” (foto: Rafael López-Monné)

La rectificació del Nàstic en la seva “Vendetta” contra el Llagostera em serveix d’excusa per contrastar idees sobre les mancances -“indignes i eternes”, es deia en un esplèndid article en aquestes mateixes pàgines- de la nostra ciutat. No és cap secret que si el període de l’alcalde Recasens va estar guiat per l’intent reeixit de superació del dèficit d’inversions en els barris perifèrics, els divuit anys de l’alcalde Nadal no només van servir per “posar guapa” la ciutat, sinó per conformar un imaginari col·lectiu de construcció de Tarragona bàsicament a la contra. Contra Barcelona, contra el Nord, contra TV3. Si el Nadal socialista gironí era Cruyff, el Nadal convergent tarragoní era Rafa Benítez. I d’aquells mestratges … hem sortit aquests alumnes.

Tarragona, com qualsevol ciutat, com qualsevol organització humana, se’n surt quan juga a favor d’ella mateixa, sense complexos, oberta al món. Tàrraco Viva, el Concurs de Castells, el paper de la URV en la transferència universitat – societat – empresa, els clústers químic o agroalimentari, la posada en valor del patrimoni cultural, el Nàstic, quan s’afirma en favor d’ell mateix, i un llarg i afortunat etcètera.

“Cal crear el lobby de Tarragona a Madrid, cercar-hi amics als mitjans influents i jugar amb les seves regles”

No succeeix el mateix quan juguem a la contra, i el reiterat i constant memorial de greuges enfront el Ministeri de Foment va per aquesta drecera. Anem malament. Qualsevol persona que hagi hagut de tractar amb els aparells centrals de l’Estat, a Madrid, sap el pa que s’hi dona. Madrid (dit així, en genèric, per parlar d’aquells aparells polític-administratius i no pas de la ciutat, ni de la seva gent), mai cedeix res per creure que tu, Tarragona (o Reus, o Andújar, o Lora del Rio), insignificant súbdit, hi tens dret.

Madrid difícilment sentirà com a pròpies les necessitats que tu creus evidents, no només per tu, sinó per añ conjunt d’Espanya. Quan Madrid cedeix és quan creu que tu ja has entès que ho fa des de la seva magnanimitat, generositat, i … perquè vol, en ús del seu poder (o no és això el famós FLA -Fons de Liquiditat Autonòmica-?). Madrid són els Austries. És el Rei, que et rep quan ell vol i no pas quan tu tens hora; i et fa esperar, i si et queixes marxaràs de buit i amb una pujada d’impostos a la teva esquena.

I si és així: què fem?. Doncs fer cas a Confuci i abraçar aquella màxima que diu que sempre pot més l’adulació que la tortura. Crear el lobby de Tarragona a Madrid; cercar amics als consells editorials dels mitjans influents de la capital del Regne; reunir de tant en tant els tarragonins dels ministeris per convertir-los en els nostres agents comercials; jugar, en definitiva, amb les seves regles.

Quants cops ha sopat l’alcalde Ballesteros, a Madrid, amb tota aquesta gent?. Quants cops hi han sopat els nostres parlamentaris a Madrid?.

Molts diran que això és la vella política; uns altres que ja no cal, i com que serem independents la setmana vinent, ja anirem a sopar a Barcelona, que queda més a prop; d’altres obriran ràpidament el Portal de la Transparència per veure si hi hem fet constar els sopars, els menús, els costos de tot plegat, si l’alcalde s’hi va quedar a dormir o no, i la marca del sabó de la dutxa de l’hotel …, no fos cas que hi haguessin indicis de corrupció si entre els comensals n’hi hagués algun que tingués algun cunyat que fos cosí d’un adjudicatari d’obra pública local. És clar que tots aquests encara creuen que les revolucions, les ciutats, els pobles, les fan i les transformen els polítics, quan qui les fan i les transformen, des de sempre han estat els poetes, la cultura i … alguna que altra claveguera.

Portem la nostra cultura a Madrid, sense complexos i, tot esperant la independència, intentem seduir a qui hem de seduir. Pragmatisme inacceptable?: molt em temo que no. Els partits es guanyen al camp, no en les declaracions del dia abans.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *