La meva condició de persona cega fa que jo, com a individu, pertanyi al col·lectiu de persones amb discapacitat. Sense entrar en debats sobre nomenclàtor -hem passat de ser minusvàlids a individus amb diversitat funcional, discapacitats o persones amb capacitats diferents-, aquest dijous se’n celebra el seu Dia mundial.
Em trobo entre aquells que creuen que qualsevol absència de capacitats per fer allò que es considera normal varia en cada persona; que cada cas concret és un món; que s’han de tenir en compte els graus, per exemple, d’una malaltia o afectació… Per tant, les capacitats de cadascú són sempre diferents. Tanmateix, la manera de viure-les, acceptar-les, confrontar-les i lluitar-les també és particular. En molts casos, això genera unes limitacions afegides a aquelles de caire més social, laboral o fins i tot emocional amb les que el dia a dia pugui obligar a conviure-hi.
Particularment, sempre m’he considerat una persona normal, amb limitacions, com tothom, amb més o menys capacitats en cada àmbit de la vida personal i professional. Visc la meva ceguesa des d’un punt de vista integrat, fins i tot humorístic, aplicant els màxims criteris de normalització que la societat em permet. Sóc conscient i entenc que aquestes són, però, les peculiaritats pròpies de la meva “dis”capacitat, una situació concreta. Però aquestes diferències que tots tenim o podem adquirir sobtadament són les que em generen la voluntat, la necessitat de reivindicar una societat més integradora. I crec que és en aquest punt on rau el sentit dels dies mundials com el que es commemora aquest 3 de desembre.
“Visc la meva ceguesa des d’un punt de vista integrat, aplicant tots els criteris de normalització que la societat em permet”
Enguany, el manifest institucional, consensuat per moltes entitats representatives, se centra en demanar un treball transversal a l’administració pública, que el govern tingui en compte les persones en cadascuna de les seves decisions i que qualsevol enfrontament o canvi polític no les deixi de banda. És en aquest darrer punt on jo afegiria que cal que les formacions polítiques defineixin o expliquin millor quins són els seus punts programàtics envers les persones amb discapacitat davant la possible creació d’un estat propi.
A Tarragona s’està fent feina. L’Ajuntament, les entitats, els voluntaris, les famílies i les pròpies persones són com formiguetes que van treballant i picant pedra cada dia. La petitíssima prova visible es viurà amb els actes a la Plaça de la Font o la fira d’entitats a la Rambla, divendres. Uns actes que busquen recordar drets i reclamar més recursos per afavorir la plena integració de les persones Però que només permeten treure al carrer, fer visible, una ínfima part de la seva tasca.
El dia 3 els mitjans de comunicació solen parlar de barreres arquitectòniques, accessibilitat, subvencions… I està bé que ho facin. És cert que a Tarragona s’ha fet molta feina en relació a l’eliminació de barreres arquitectòniques i l’adequació de la ciutat cap a criteris d’accessibilitat universal. Però en queda per fer encara. Només a títol d’exemple: hi ha persones que encara no poden creuar una carretera amb autonomia perquè en aquell punt no hi ha un semàfor acústic; d’altres denuncien que alguns passos de vianants no estan elevats per facilitar l’accés a les cadires de rodes; n’hi ha que encara tenen problemes per entrar en alguns espais -públics i privats- de la ciutat on es fa imprescindible pujar o baixar escales.
D’altra banda, lògicament, mai són suficients les subvencions i ajudes que atorga l’administració pública per cobrir les necessitats derivades de la discapacitat a usuaris i entitats del sector. Però sobretot, el dia 3 de desembre ha de servir per conscienciar i començar a eliminar barreres mentals. Són aquelles que no permeten veure prou clares les capacitats de treball, de relacionar-se, de decidir, fins i tot de gaudir de l’oci d’una manera integrada, per citar-ne algunes. Obstacles mentals que no deixen entendre que també s’ha de defensar l’autonomia, la inclusió o l’acceptació en igualtat de condicions per tothom. Tanques tant dèbils que cauen pel seu propi pes quan acceptem que tots son iguals però a la vegada diferents. Murs que s’han d’intentar flanquejar amb dies com el que es commemora aquest dijous.
Els actes que es fan a Tarragona denoten que l’Ajuntament i el teixit associatiu segueixen treballant colze a colze per mantenir el seu suport al col·lectiu. No obstant, em consta que tant la participació de les entitats a la fira de divendres com la quantitat d’actes que es fan al voltant de la jornada han minvat. Amb tot, com a tarragoní d’acollida que sóc, crec que des de fa sis anys visc en una ciutat que té prou en compte les diferències i les necessitats de les persones.
Més amunt, la jornada servirà perquè el Comitè Català de representants de persones amb Discapacitat demani al Govern que creï una comissió legislativa que faci propostes i estigui alerta que les polítiques públiques en matèria de discapacitat es compleixin de debò i no només siguin medalles i promeses, així com que es redacti una Llei Catalana de Drets, No Discriminació i Inclusió de les Persones amb Discapacitat. Veurem si això ho tenen en compte els futurs governants, sigui quina sigui la situació del país.
En els darrers anys s’ha recorregut molt camí i s’han millorat moltes coses. Hi ha hagut canvis en moltes coses: en l’estigmatització, en els prejudicis, en la percepció global de les persones amb discapacitat… Però això no significa que hagin desaparegut els prejudicis ni s’hagi normalitzat la percepció. S’ha de seguir fent feina cada dia i ha de ser una cosa de tots, ja siguin ciutadans o associacions, empreses o administracions.
